Llegeixo a La Vanguardia que el PDECat "integrarà la plataforma de Mas" dins del nou partit, que aquest dissabte celebra el seu primer consell nacional. La plataforma hauria de servir, suposadament, per eixamplar la base social del sobiranisme, tot i que no cal ser gaire intel·ligent per veure que el que vol en realitat és segrestar-la i evitar una ruptura irreparable amb l'Estat. 

Davant del referèndum, i dels resultats que donen les enquestes, fa l'efecte que Pedralbes ha perdonat a Mas i que alguns s'han assegut a esperar que tornin a sortir diners de sota les pedres, o de can Pujol. Prenent de referència l'experiència de la "casa gran del catalanisme", que es va fundar per treure el tripartit de la Generalitat, Mas fa temps que treballa per crear una plataforma que vagi més enllà de la desgastada Convergència.

Malgrat que les notícies ho pinten al revés, tot indica que, finalment, serà el PDECat que acabarà esdevenint un apèndix de la plataforma de Mas, juntament amb d'altres entitats i lideratges vinculats a un cert centredreta de pa sucat amb oli. Ara que la crisi ha passat i que Soraya Sáenz de Santamaria té oficina a Barcelona, una part de l'entorn de la vella CIU anhela de tornar al 2012, quan Mas es va veure abocat a convocar eleccions per sortejar el clima de crisi i l'augment de la temperatura independentista al carrer. 

Amb el suport d'alguns històrics del catalanisme, Mas sembla que es disposa a escriure la seva versió particular de La falsa ruta –l'article de Valls i Taberner que va certificar el final de la Lliga i d'un determinat país–. La refundació de Convergència cada dia que passa fa més l'efecte d'una operació per assegurar el poder territorial i, un cop estigui això lligat, enterrar-la amb la gent a dins, de manera que no s'escapi cap independentista. 

Marta Pascal i David Bonvehí viuen permanentment assetjats pels entrebancs que els posen els antics amos del partit, i sembla que només estiguin allà per despistar i per tenir els militants entretinguts fent papers i banderetes. Mentre que Mas vol que el referèndum tingui, com a molt, un paper tàctic, Puigdemont vol que serveixi per crear una situació irreversible, que porti el conflicte amb l'Estat al camp de la democràcia amb totes les conseqüències.

La plataforma de Mas vol tornar a la política de fer país, amb retòrica independentista. Se suma a la tendència que hi ha a tot l'Estat de debilitar els partits per fer emergir lideratges tous, de festival titellaire de cap de setmana. L'expresident sembla que treballa per erigir-se com una mena de Colau d'ordre. Si Colau va arribar per salvar els pobres, Mas es retrobaria amb el paper messiànic gràcies a la impotència de la tribu per resoldre el conflicte amb Espanya.

Tot i que és encara incipient, els masistes han començat a portar l'estratègia a la premsa amb declaracions, notícies i fins entrevistes a col·laboradors de l'expresident. El fet que Mas insisteixi tant en la suposada necessitat d'ampliar la base de l'independentisme, com si el resultat del referèndum fos més important que la seva celebració, anirien en la mateixa línia. La Vanguardia va donar ahir una notícia amb fotografia inclosa que semblava fora de context: es feia ressò de l'interès de Mas per tal que l'Ajuntament de Barcelona reformi l'ordenança de terrasses.

Si la plataforma masista tira endavant, no només hi veurem figures com Mascarell o com Oriol Amat, que sempre han concebut el procés com un moviment tàctic. Jo hi veig fins i tot els xicots de Fernández Teixidó o la fundació Portes Obertes del Fèlix Riera. Mas encara creu que pot ser candidat –sempre que es presenti com un home providencial, d'últim recurs–, però com que tothom veu que està políticament carbonitzat podria ser molt bé que estigui obrint camí i tapant d'altres alternatives. 

En tot cas, la Plataforma sembla destinada a representar els sectors que acceptarien el tradicional càstig de decimació i la dissolució en un context més espanyol, amb l'excusa de preservar l'ordre i el capitalisme. Ara que està de moda la basquitis és el moment de llegir The Union, l'obra de Michael Fry sobre el tractat de 1707 entre Anglaterra i Escòcia. És una llàstima que hi hagi tants assessors que es pensen que copien els americans, i només reprodueixen els seus defectes, sense les seves grans virtuts, que també són moltes.