Abans-d'ahir va ser Santa Llúcia, patrona dels escriptors i els oftalmòlegs. De petit, Santa Llúcia sempre em recordava que faltava poc per deixar els deures i la vida austera; em prometia un parèntesi meravellós, un Duty Free alliberat de culpes i d’obligacions ideal per fer volar la fantasia sense necessitat de beure ni fumar per pal·liar les absències o les mancances doloroses.

A mesura que et fas gran vas veient que, per aquestes dates, la gent somriu un pèl més que d'habitud, però també que va pel món amb l'estómac enrarit. No són el menjar i l'alcohol, només, el que provoca les digestions pesades, a les festes. Per Nadal, la lletra petita dels contractes es fa gran, les motxilles pesen més. El misteri de la vida és servit com un plat combinat de miracles i de penes. La televisió es posa existencialista i xavacana.

De petit, el Nadal era com una atracció de Disneyworld, mentre que de gran vas descobrint que si cada dia fos Nadal la majoria de la gent acabaria al psiquiatre encara que es pogués comprar tota la planta de joguines i de menjar del Corte Inglés. Quan passejo pel mercat de Santa Llúcia, entremig de la gentada que engoleix les paradetes, sempre penso en els joves dependents que es passen tot el dia venent molsa: pobres! 

El Nadal em fa pensar en l'escriure, que també et dóna alegries però demana molta abnegació. A mi, per exemple, les mules, les coves, les capes i els colors terrosos dels pessebres em fan venir picors. Com més realistes volen ser les figures del pessebre, més cares i més sòrdides les trobo i més em deprimeixen. Hi ha pessebres de molta qualitat que em fan pensar en alguns d'aquells artistes del barroc que semblava que pintessin amb l’encàrrec de fer por.

El pessebre que teníem a casa els pares afortunadament era poc realista. Era un pessebre de figures menudes que ja no es troben perquè l'artesà que les fabricava es va morir. El meu nen jesús dormia dins d’un d’estable gairebé de luxe, amb una teulada blanca i inclinada, que semblava un xalet suís dissenyat per Peter Zumthor. Els reis d'Orient portaven barretina. Els rierols eren de paper de plata i les cabretes, les mules i els camells cabien bé dins dels forats del meu nas infantil.

Si dic que el Nadal és com escriure és perquè també t'ensenya el desgast de viure-ho tot a flor de pell, mirant de fer encaixar amb una mica de grandesa el passat amb el futur, i les virtuts més grans amb les petites. Com ens passa en els àpats nadalencs, hi ha dies o instants que l’escriptor se sent capaç d'enfonsar l'armada invencible; en canvi, d’altres cops necessita alçar un escut d’entusiasme o de punxes d'eriçó perquè el comentari més ingenu el podria fondre allà mateix, com si fos una bombeta del pessebre.

No sé qui va dir que un escriptor és com una estrella molt llunyana que brilla de manera intermitent mirant de fer-se entendre. Em sembla que, en un pessebre d’aquests que ara es representen a les places majors, l’escriptor no faria pas de Sant Josep, ni de pastor, ni molt menys de Caganer, de cabra o de mula. Tampoc no quedaria bé fent el paper de Verge Maria. El seu lloc idoni, si de cas, seria representar l’estrella de Betlem -que s'assembla tant a l'estelada.

No entenc, doncs, aquesta gent que pensa que m’he fet d’un partit polític, pel sol fet de sortir a defensar la llibertat del meu país al costat del Toni Castellà.  

- Enric, que et presentaràs de diputat?

- Sí! I m’intentaré lligar la dolça Núria de Gispert, aviam si la veig amb picardies.

Amb el temps, he vist que els escriptors que no hem sofert el drama de tenir d’una família desestructurada, podrem recórrer sempre als traumes del país per aprendre com funciona la misèria i treure'n alguns temes. Tu tornes per Nadal explicant que has omplert una sol·licitud per anar a estudiar a Oxford, i la mare et respon demanant si la veïna ha malparlat d’ella, quan te l'has trobat a l'ascensor. 

Hi ha un món que està morint i justament una de les coses que hom recorda per Nadal és que, a l’hora de morir, en general tot té molt poca èpica i res no és gaire digne, però que, al final, tot queda ben comprès i perdonat. Perquè l'amor és infinit i la vida sempre té raó, encara que et gastis molts diners mirant de dur-li la contrària.