Un amic em va escriure l'altre dia per felicitar-me per l'article de Les fotografies i animar-me a publicar més textos de caire personal. Busca estones per escriure des de ben aprop del cor, em venia a dir, perquè quan aparques la política i et concentres en les teves coses sembla que et converteixis en un altre, molt més fàcil de llegir, d'entendre i d'estimar.

De seguida vaig pensar en una noia que vaig conèixer en el departament de Recerca de la meva facultat. Tenia una cara angelical, i aquesta sensualitat catòlica i tranquil·la de les dones dels quadres de Botticelli. Un dia algú em va enredar a fer un mini concert a la capella de la mateixa universitat i, entre els quatre gats que em van venir a escoltar, hi era ella.

Jo vaig tocar les meves versions tant bé com vaig poder. Cantar en públic no m'agrada i el dia abans estava tan nerviós que l'esquena se'm va contracturar. Sort d'un amic que va convèncer la dependenta d'una farmàcia del carrer Muntaner perquè ens servís una caixa de Myolastan sense recepta -és un medicament que suposo que han prohibit perquè anava massa bé.

Amb aquesta noia havíem tingut converses força personals, tot i que ja veia que en el fons em prenia per una mena de sonat imprevisible. Un estiu me la vaig trobar a Notting Hill, mentre mirava de tornar a l'hotel, carregat amb una bossa de pel·lícules i revistes pornogràfiques que havia comprat a Berwick Street per un llibre que volia escriure -i que em vaig cuidar molt d'amagar. 

El passeig, que havia començat com una excusa per admirar les cases dels vells gentlemans anglesos, va esdevenir tot un neguit. De sobte vaig veure que se'm tirava a sobre l'hora de sopar i que estava absolutament perdut. El mòbil se m'havia apagat, els carrers estaven buits i no podia demanar ajut a ningú. Llavors, en tombar una cantonada, va aparèixer ella amb un mapa, com si fos la verge Maria. 

Quan vaig arribar a l'hotel vaig deixar el material literari escampat al llit i, en el moment que el meu company d'habitació sortia de la dutxa i li explicava la meva tarda mística, un cambrer va entrar a deixar una aigua de Sant Pellegrino. Per la cara que va fer, ves a saber què va pensar. Va ser un dia curiós: no m'esperava que el carrer de Londres que porta el nom del mariscal que va fer caure Barcelona el 1714 estigués abocat al negoci de la pornografia -ara potser hi ha restaurants xinesos.

Malgrat tot, el record més viu que conservo d'aquella la noia és el moment que se'm va acostar després del mini concert. Jo acabava de posar la guitarra a la funda i respirava d'haver-me tret de sobre un compromís que havia pres per fer-me l'integrat i perquè no fos dit que vaig sempre a la meva. Ella se'm va acostar amb els ulls brillants. "Enric, quan cantes no sembles tu", em va dir com si hagués vist un àngel i no entengués perquè no era sempre així. 

D'entrada em va sorprendre que no veiés cap relació entre la feina de demolició que de vegades em dedico a fer i la pau d'esperit que ella mateixa deia que tenia quan cantava. Canto, igual que penso, des del centre de mi mateix, a una distància infinita del món, des de la qual es pot comprendre quasi tot però res no pot ferir-te. La gràcia i el problema de la vida és que t'obliga a defensar aquest centre amb dents i ungles perquè és el nucli de la força que alimenta l'existència. 

És veritat que en teoria tot té una aproximació correcte i una distància intel·ligent, però tot necessita un espai de llibertat guanyada a pols per créixer. En la vida pràctica, no sempre és possible evitar el xoc sense morir una mica. De vegades no n'hi ha prou de torejar per protegir el teu món de les invasions externes. El comentari de la meva amiga després me l'han fet altres persones que han escoltat cançons que penjo a internet i sempre em recorda que cada cosa té un preu que els altres no poden calcular per tu.

És fàcil deixar-se seduir o narcotitzar per les formes establertes, fins i tot quan treballen a favor d'interessos aliens o de sensibilitats que tenen poca relació amb nosaltres. Hi ha gent que es pensa que tot es pot dissimular o deixar passar de franc, igual que jo vaig amagar la pornografia a la meva amiga per no incomodar-la. És la mateixa gent que, per ingenuïtat o per feblesa, creu que la política té poca influència en la seva vida més particular i més concreta.

A mi no m'entusiasma escriure articles polítics, ni anar a tertúlies ni parlar del referèndum cada dia. Només ho faig per poder viure tranquil i ample en el meu món; per evitar que els ases i els conills es mengin l'herba i les flors del meu parc imaginari. Les coses petites van perdent la màgia i el sabor, quan les grans no tenen força per donar-los el context i l'estructura que es mereixen.

Jo no he triat de néixer en un país que encara és semisalvatge en alguns àmbits. Seria absurd treure el Rolls Royce de casa per dedicar-se a transitar camins de carro. No hi ha res que et mantingui més despert i més en forma com fugir de l'excés d'aplaudiments i defensar-te dels elogis.