El fenomen periodístic de les darreres setmanes ha sigut el dossier-panegíric que el diari Ara va dedicar dissabte a la mort del seu primer director Carles Capdevila. Amb l'Ara em passa una cosa semblant a la que em passava amb el diari El País de fa 15 anys, que més que un diari em sembla un indicador de la mena de pinso que el poder serveix a la gent. Si poguéssim comparar els dos models de periodisme veuríem fins a quin punt les societats tendeixen a passar d'un extrem a l'altre, segons les necessitats dels propagandistes.

Quan estudiava, el periodista es considerava una mena robotet objectiu i asèptic que escrivia des d'una talaia desinfectada de sentiments i d'interessos personals. En aquella època em defensava de les pretensions racionalistes d'alguns redactors i acadèmics recordant que, si no ets Déu, l'objectivitat només és allò que es veu des d'un punt de vista determinat amb el màxim detall possible. Ara tinc problemes per ensenyar a escriure gasetilles als alumnes perquè els diaris estan infectats d'emotivitat i de groguisme.

Quan la gent se sent feble tendeix a posar-se tremendista i emotiva, i es reclou en una cova de sentiments autojustificadors i narcisistes. Quan la gent se sent massa segura i forta tendeix a veure el món com un sistema universal que coincideix com per atzar amb els seus gustos i interessos. L'evolució dels diaris no s'entén sense l'efecte psicològic que ha tingut pels europeus la seva pèrdua d'influència en el món. Europa tenia por del seu passat i ara té por del seu futur.

En els temps daurats d'El País, Europa encara se sentia el centre de la terra, tot i que criminalitzava els sentiments perquè tenia por de repetir les guerres mundials. En canvi, l'Europa de l'Ara viu espantada perquè veu esfondrar-se impotent els pilars de la seva superioritat. Si El País promovia l'individualisme de baixa qualitat que ens ha portat on som, l'Ara promou un sentimentalisme de gent que va a l'escorxador resignada i abraçada, perquè no té valor per defensar-se.

L'especial que el diari va dedicar al seu primer director hauria estat impensable fa pocs anys, quan El País marcava tendència i fer periodisme en primera persona estava mal vist. Em va recordar que, a l'inici de TV3, es va muntar un escàndol perquè una presentadora va plorar mentre donava la notícia de la mort d'un meteoròleg de la casa. Aquella noia no va tornar a aparéixer al TN; ara que tothom plora a les rodes de premsa, potser li haurien donat un premi de periodisme.

L'obituari és un gènere noble, però s'ha d'exercir amb contenció. El dossier-panegíric que l'Ara li va fer a Capdevila, amb la seva fotografia com a pòster de portada, devia satisfer els periodistes del diari, però no crec que fes cap servei als lectors ni cap favor a la imatge del difunt. Capdevila va treure el suc periodístic que va creure convenient de la seva malaltia, i no entraré a jutjar-ho. Si hi ha articulistes que parlen del seu penis i d'altres que parlen dels seus restaurants, també n'hi pot haver que parlin del seu càncer, només faltaria. 

Pel meu gust, Capdevila tenia tendència a confondre el lirisme amb el sentimentalisme, la bondat amb el bonisme i la moral amb el moralisme -que és la pulsió de la gent que se sent en perill. La seva visió del món per mi era massa deutora del catolicisme dels minyons escoltes de postguerra, que venia estrafet pels efectes del franquisme. Com a periodista va ajudar a introduir elements de la vida quotidiana en els mitjans de comunicació. Però no es pot dir que l'Ara sigui un gran èxit. 

El problema és que, més enllà de la meva opinió, la importància que se li va donar, pel fet de tenir càncer, era objectivament desproporcionada. Mentre llegia els dossiers que li va dedicar l'Ara per anunciar el seu traspàs no em podia treure del cap un pensament: els morts i els malalts s'han de tractar amb contenció perquè si no s'acaben convertint en una excusa per exorcitzar les nostres pors i fem espectacles que no tenen res a veure ni amb l'amor ni amb el respecte.

No podem fer servir els morts i els moribunds per desfogar-nos, perquè ens acabem mocant amb ells. Capdevila no era Josep Pla, ni Rodoreda, ni tan sols Quim Monzó -ho sento, si ho llegeixes. L'impacte mediàtic que generen casos com el de l'exdirector de l'Ara només s'explica perquè la majoria de la gent es pensa que la seva vida li pertany igual com si fos una casa, un cotxe o qualsevol cosa que hom pot tenir en propietat a canvi d'un esforç o d'uns diners.

El ciutadà europeu odia tot allò que no pot controlar, perquè ha crescut en una gàbia d'or. Cada vegada que alguna cosa li recorda que la vida no la té en propietat i que aquesta és la gràcia d'estar viu, tendeix a comportar-se com un nen consentit o un rei capritxós. Mentre no tornem a acceptar que la vida comença justament allà on s'acaben les certeses i les seguretats, ens anirem tornant menors d'edat cada cop més repel·lents, moralistes i ploraners, molt fàcils de dominar.