L'exconsellera Rigau va defensar l'altre dia en un debat sobre la judicialització de la política que Catalunya és l'última colònia d'Espanya. És significatiu que aquesta idea menestral de la independència hagi sigut l'habitual entre els millors consellers i col·laboradors de Pujol, els que sovint han acabat pitjor, tot i haver sigut els més lleials al país i els més eficients. 

Hi ha dues menes de covard. Hi ha el covard que quan veu que tu estàs disposat a tirar pel dret t'ajuda, fins i tot malgrat que el posis en risc, i després hi ha la rata miserable que et dispara per l'esquena o et denuncia a la policia perquè pensa: "És un animal, però si per casualitat guanyés, el malparit s'emportaria els honors i la riquesa i jo quedaria com un poruc i un idiota, és a dir, com el que sóc."

Les properes setmanes veurem de quina pasta està feta la classe política independentista. El Salvador Sostres té raó quan diu que el govern no té, en els llocs de comandament, totes les persones que podrien portar el Referèndum a bon port. I també té raó de defensar Vicent Sanchis -per diumenge miraré de fer-ne un perfil. Però el problema ve de lluny, de l'època de l'anècdota de les banderes del vaticà que explicava l'altre dia en el seu bloc. 

És veritat que amb el Prenafeta i l'Alavedra tu podries fer la independència molt millor que no pas amb Romeva i Puigdemont. Però el que fa difícil celebrar i aplicar el referèndum és el marc ideològic i polític desenvolupat pel Pujol. El 9-N ja estava prefigurat en la batalla de banderes que Prenafeta va tenir amb l'ambaixador d'Espanya al Vaticà.

El Mas corrupto és la caricatura actualitzada d'aquell Prenafeta eres un hijo de puta, per això CiU se n'ha anat a l'aigua, perquè no va evolucionar. Pujol creia o feia creure al seu públic que dividint el conflicte amb Espanya en mil bocins arribaríem a la llibertat, que és com pensar que saltar deu metres és igual que fer deu saltets seguits de un. El resultat és la pobresa intel·lectual de la Marta Pascal, que encara vol donar lliçons a Rufián. 

Pujol va estudiar al col·legi alemany i té una idea ètnica i principatina de Catalunya, és a dir, petita. Si n'hagués tingut una idea més formada hauria parlat més de Nàpols i menys d'Aquisgrà o d'Estrasburg, més de Carles V i menys de Carlemany o Helmut Kohl. En comptes de deixar que promoguessin Salvador Espriu hauria donat aire a Ausiàs March i Josep Pla. Si hagués pensat més en Irlanda que en Israel -la gran pedanteria catalana després de Palestina i Argentina-, no hauria demanat als seus oficials que morissin per no res.

Pujol creia que ell no podia fer la independència perquè Castella havia aprofitat la dictadura per repoblar les àrees metropolitanes de Catalunya i el País Valencià. No va voler veure que això era justament el que, a la llarga, faria Espanya inviable. Amenaçant de mort la llengua catalana, Castella va rematar la possibilitat d'un pacte estable entre Catalunya i l'Estat, i va posar en safata a Barcelona la necessitat de tornar a les arrels multinacionals del Renaixement. 

El franquisme va fer tant mal a Barcelona que el líder de CiU no es va preocupar mai de saber res de la seva capital. Això anava bé a Madrid, perquè sempre que Barcelona guanya importància la cultura catalana es ventila, el preu dels suborns augmenta i l'Estat acaba entrant en crisi. Aquestes elits, que van anar cedint tot l'imperi català a la cort de Madrid, han perdut capacitat de reprimir el poble, per això els opositors al Referèndum no poden evitar retrocedir.

Les elits del pont aeri només tenen el trumfo de l'Ada Colau, que té un discurs pobríssim sobre Barcelona, igual que Pujol. Colau també fa veure, com l'expresident, que el poble català té menys poder que les seves institucions. Per això rep l'ajuda del PP, que continua obcecat amb la idea que podrà solucionar amb diners un problema nacional. Quan veus el ministre de foment reunint-se amb l'alcaldessa per impulsar unes obres que havia parat, sembla que Junts pel Sí vulgui ajudar a les forces del no, ajornant la data i la pregunta del Referèndum.

Amb l'afer de Gibraltar, el concepte d'autodeterminació s'ha començat a consolidar i aviat quan algú parli del dret a decidir de Mas sonarà tan marcià com si ara jo parlés del fer país de Pujol. Perquè el Referèndum tingui l'efecte adient, cal que el govern deixi de vincular-lo a la independència i que se salti sense por els dictàmens subjectius dels jutges espanyols per demostrar que és capaç de protegir el debat democràtic entre catalans, sense ingerències estrangeres.

Jo no vull manar perquè no en sé. Però per mi seria un honor que l'Estat espanyol m'intentés represaliar per convocar i celebrar un referèndum. No dic que m'agradés, no m'agradaria gens. Però hi ha un càstig més tràgic, que he après que es dóna molt sovint observant la vida de persones que admiro -i també pensant en coses que m'han passat a mi mateix.

Quan vols una cosa de debò i t'acoquines a l'hora de defensar-la amb tot el teu talent per por de perdre o de quedar malament, al final acabes buscant un consol alternatiu compensatori per vies il·lícites que se t'acaben girant en contra. El resultat és que no tan sols no tens el que volies sinó que, a més, sovint també veus com acabes perdent l'honor i la categoria. Si Déu existeix va pensar molt bé la vida perquè no hi hagués ni un sol minut d'avorriment.