Llegir la premsa europea torna a fer pujar l'adrenalina. Hom pot observar-hi que els problemes de Catalunya i els problemes del continent convergeixen un altre cop com en les èpoques més difícils i tumultuoses. 

Fullejant la premsa de Madrid no costa d'imaginar-se com devia ésser declarar-se independentista no fa gaires anys. Si els espanyols no ens fan afusellar o ens arruïnen els negocis o la vida és perquè, de moment, no tenen força.

A Guardiola, la premsa de Madrid li retreu que no es deixés fer malbé la carrera exposant-se a la mateixa repressió que ha portat als tribunals els líders sobiranistes. Al mateix temps, El País plora perquè Goytisolo va morir patint pels diners, tot i que rebia 3.000 euros mensuals sense necessitat de publicar i va ser guardonat amb el premi Cervantes (125.000 euros), purament perquè estigués tranquil.

L'articulisme sobre Catalunya s'ha tornat més quinqui amb la revelació de la data del Referèndum. Algunes firmes recorren a una pedanteria molt graciosa, de bàrbar amb complex que necessita disfressar de cultura i sofisticació la seva set de venjança tribal i selvàtica. Fa dies que em ve al cap una conversa amb un columnista de La Vanguardia, d'aquests que donen lliçons de moderantisme. "El 1930 els catalans no s'imaginaven que els castellans serien capaços de fer el que van fer amb Catalunya durant 40 anys", em va dir per excusar les seves reticències vers l'independentisme.  

En una cosa tenia raó. El 1930 ningú no s'imaginava que Hitler i Stalin arribarien a concentrar tant poder a les seves mans. Espanya no ha pogut doblegar mai Catalunya sense l'ajut de l'autoritarisme europeu. Ni en el segle XVIII, ni en el XIX, ni en el XX. Per sort, Europa ja no és el centre del món i la seva capacitat de forçar la realitat per imposar idees abstractes s'ha afeblit notablement des de la caiguda del Mur de Berlín.

A Occident, l'anècdota comença a tenir més força que la categoria. El Brèxit va ser el primer avís important. Trump va ser el segon, i la baixa participació de les eleccions franceses n'és un altre símptoma claríssim. Macron podria acabar acaparant més poder del que ha tingut mai un president francès amb l'abstenció més alta de la història. És difícil trobar una imatge més il·lustrativa del desequilibri que pateix Europa entre la força democràtica i la capacitat executiva.

El filòsof estalinista Slavoj Zizek ja va escriure que la democràcia moriria quan la incompareixença dels votants posés en evidència que les urnes no serveixen per canviar les coses. El replegament de Trump és un intent d'evitar que els Estats Units acabin igual que França, com un gegant amb peus de fang recolzat en discursos cofoistes. El seu famós America first és una manera de reconèixer que la política ha d'ajustar-se als límits del poder real que té la Casablanca.

Aquest cap de setmana, el Financial Times portava un article de Simon Kuper reivindicant la importància de les ciutats petites i mitjanes. Uns dies enrere el mateix diari explicava com es comença a desinflar la bombolla immobiliària de pisos de luxe que els darrers anys ha enriquit les metròpolis que van impulsar el multiculturalisme. A mesura que el món s'eixampla, els russos, els àrabs i els asiàtics tenen menys necessitat d'invertir en apartaments amb vistes al Hide Park, els camps Elisis o el Central Park. 

El referèndum català arriba en un panorama d'estira-i-arronsa entre les velles estructures i les noves formes emergents, que encara estan verdes. Occident s'està encongint. Europa necessita redimensionar la força dels antics centres de poder i respectar la diversitat per no implosionar com l'imperi comunista. Si Macron no descentralitza França és probable que la V República acabi fent fallida, i que el nou president hagi de triar entre plegar, deixant el país encara més desorientat, o evolucionar cap a una mena de feixisme de caire bonista.

En els grans diaris es veu molt clara la distància que hi ha entre els grans discursos oficials i la dinàmica dels fets. Ahir va fer trenta anys que Ronald Reagan va pronunciar aquell famós discurs a Berlín: "Mister Gorbatxev, tear down this Wall". Sense llibertat, va afegir encara, no hi pot haver ni progrés ni seguretat. Llavors el marxisme estava de moda i l'antiamericanisme corria per les venes de la premsa europea com ara campa l'antitrumpisme i l'anti-Brèxit, sense cap complex ni control. 

A Madrid no hi ha cap Gorbatxev, però Franco queda lluny i el nou autoritarisme europeu funciona amb opiacis retòrics, més que no pas a través de la força física. El fet que l'abstenció sigui la principal arma que l'unionisme té contra el referèndum recorda fins a quin punt l'autoritarisme europeu necessita refugiar-se en el descrèdit de les urnes per poder guanyar terreny. La caiguda del Mur va fragmentar el mapa del continent però va enfortir la Unió Europea. No veig perquè el Brèxit i el referèndum català han de portar menys beneficis. Al capdavall, només allò que va contra la vida, mata.