L'altre dia, una amiga que m'estima molt però que de vegades no pot evitar renyar-me perquè troba que escric articles massa durs em va donar, amb aquella falsa innocència de les tietes que ho veuen tot, un llibre curt del Jonathan Littell, titulat Txetxènia any III. L'autor de Les Benignes, aquell patracol genial que va guanyar el Premi Gouncourt, coneix bé el país i el 2008 va escriure un reportatge colpidor sobre el sistema de dominació rus.

A mesura que passes pàgines, la impressió que vas tenint és que tots els països ocupats s'assemblen i que les desgràcies que avui passen a Txetxènia van passar a Catalunya fa un parell o tres de segles. Aquí també s'utilitza la veritat per mentir, el talent per destruir, la moral per marginar i la propaganda per riure's a la cara de la gent fins al punt d'humiliar-la i desmoralitzar-la a un nivell profund. Aquí les derrotes també es monetaritzen, i el pretext de la reconstrucció –el fer país– també és la base del discurs polític i econòmic.

A Catalunya fa temps que no hi ha violència física. Però no cal llegir gaire per comprendre per què la paraula seny té un prestigi tan immerescut, i sempre surt de les mateixes boques. Un dels elements que impacta més del llibre és que Littell et presenta la violència més brutal com si fos un afer secundari, al costat de les dificultats que els txetxens tenen per estimar, pensar i treballar en el seu país de forma digna i constructiva.

Littell descriu una Txetxènia corrompuda fins a la medul·la, on res no és el que sembla i tot té un aire de miratge irònic i cruel. T'adones que en els països controlats per tercers, els beneficis econòmics són inversament proporcionals als beneficis espirituals i que la trama d'interessos teixida entre Grozni i Moscou és una malla asfixiant que vincla la majoria de voluntats i condemna els esperits més durs a viure exiliats al bosc, com si fossin animals.  

Amb el retrat que Littell fa de Kadírov –el president txetxè–, és fàcil d'explicar el paper que la corrupció i el pujolisme han jugat els darrers anys. És com si la pau i el progrés que gaudeix Catalunya fossin el resultat d'un procés llarguíssim d'interiorització del conflicte i de degeneració del país. Aquí no sabem si no hi ha violència perquè no és possible o perquè ja no cal –per això l'independentisme remou tants fantasmes–. Aparentment, tot el que queda és el xantatge emocional de la Catalunya estraperlista, golafre i usurera que ho mesura tot segons el preu del restaurant i la temperatura de Madrid.

A diferència de Txetxènia, viure a Catalunya és un luxe. Si et passes de la ratlla, no et segresten ni et torturen la família, abans d'oferir-te una feina que destrueixi silenciosament el teu talent. Aquí les humiliacions són més íntimes i discretes, i el teatre és més brillant. Aquí, com a molt, un amic que estigui a punt de vendre's, t'advertirà: "Em fa por que et converteixis en un ressentit". O un sicari et dirà: "Ets un corrupte". O un amor inoblidable, deixarà caure: "És que no estimes res". O un cínic t'engaltarà, convençut que està per sobre teu: "Ets un perdedor".

El sistema com a màxim furga en la teva fibra emocional i t'exclou del sistema clientelar un sistema que estalvia molta feina a Madrid i, en canvi, ens en dóna a nosaltres–. Hi pensava mentre em mirava el vídeo de campanya del Volem Acollir –que sembla copiat de les campanyes independentistes del volem votar–. Jo també estic a favor de fer complir els tractats internacionals, i que Catalunya tingui veu en els temes europeus. Però no estic a favor de blanquejar algunes cares, diaris i partits, amb el patiment dels refugiats. 

Sempre que Catalunya es desperta els espanyols ens envien un exèrcit de bons jans amb el carro ple de bones causes. La campanya dels refugiats encaixa massa bé amb el paper repressiu que el moralisme teatral i narcisista juga en la Txetxènia descrita per Littell. En la biografia de Companys explico les rucades que el president màrtir va fer abans d'adonar-se que, d'entre totes les causes dignes del món, la llibertat de Catalunya és l'única que només té els catalans per defensar-se. 

Aneu-ho apuntant, els mateixos que ara juguen amb els refugiats són els que diran que cal negociar amb l'Estat, en cas que el guanyi el referèndum. Em fa l'efecte que fins i tot potser diran que, per desgràcia, el resultat no pot aplicar-se. Seguint les lògiques de Littell, em sembla que els espanyols comencen a acceptar que, finalment, el referèndum se celebrarà i confien en els culs llogats que tenen als partits per tal de desvirtuar-lo. 

El llibre de Littell m'ha recordat els dietaris de postguerra de Néstor Luján. Quan Luján s'adona que Franco ha empastifat tothom i que fer-li oposició és com conduir un camió per un corral, escriu: "Todos somos hijos de Caín". Hi penso força, en aquesta frase. Sobretot cada cop que la situació política m'empeny a criticar algú que m'estimo. Quan el conflicte és de base, les decisions han de ser més radicals i has de tenir la pell més dura, per escriure.

Com que allò que no gosem pensar i dir, al final també ens passa factura, ara que no ens poden matar sempre és millor pagar el tribut a la veritat que seguir contribuint a una comèdia tan decrèpita i descolorida.

Enric Vila
La guerra de paper Pepets Enric Vila
Enric Vila
Opinió Mascolau... un gol Enric Vila