Bernat Dedéu ha estat condemnat a pagar 18.000 euros a Lluís Bassets per un parell d'articles inspiradíssims sobre el sectarisme i l'art de l'insult, que va publicar en el seu bloc l'estiu de 2015. De seguida que va sortir la sentència, el director adjunt d'El País va penjar la notícia a Twitter com qui penja el cap del seu enemic a la porta de la ciutat. L'endemà un acòlit del diari, Juan Cruz, va publicar un article espès i flatulent que semblava escrit per intentar rematar la venjança. 

Dedéu va reaccionar com s'ha de reaccionar quan algú t'intenta vexar o doblegar injustament. Va fer una piulada dient que no callaria i va tornar a penjar al seu Twitter de més de 40.0000 seguidors els articles que li han costat la multa. El primer explicava que Bassets va ordenar liquidar les col·laboracions d'Anna Punsoda a El Quadern pel simple fet d'haver publicat, en un mitjà gratuït, un article que criticava un llibre de Valentí Puig. El segon era una invitació a cultivar l'insult creatiu contra els encarregats que practiquen el sectarisme ideològic o d'amiguets.

Té gràcia que la condemna hagi estat dictada per una jutgessa que no s'ha pres la molèstia de transcriure bé el nom d'Anna Punsoda, que en els papers de la sentència apareix com a "doña Anna Punsó". Costa de creure en la imparcialitat d'una justícia que tracta els cognoms del país amb aquesta sordidesa de bar Pepe, i més en un cas relacionat amb la lletra. Per entendre les paraules de Dedéu, la jutgessa potser hauria hagut de ser capaç de fer-se el càrrec dels amors que protegien els articles. Però sempre és més fàcil interpretar allò que no entenem com una mostra d'odi.

Jo no sé si Bassets arribarà a cobrar els 18.000 euros, però em fa l'efecte que la sentència ajudarà a convertir-lo en un símbol de la censura i el sectarisme. Si el periodisme exercit sota el franquisme ens fa pensar en Galinsoga, ben segur que el periodisme de l'etapa autonòmica i del 155 ens recordarà Lluís Bassets. Tampoc no m'estranyaria que alguns dels insults proferits en els articles prohibits acabessin estampats en samarretes o en les parets de la ciutat. Hi ha una colla d'actituds tòxiques davant de la llibertat que en aquest país no tenien un qualificatiu prou precís i pintoresc fins que Dedéu no va venir a tipificar-les.

Quan els treballadors d'El Periódico es preguntin com han arribat a la situació de patir un ERO del 43 per cent, que pensin en els dos articles de Dedéu prohibits per la jutgessa i en repassin els insults. Els d'El País també hi poden anar pensant, probablement trigaran poc temps a córrer la mateixa sort. La premsa espanyola sempre ha fet de policia a Catalunya. Però mentre la cultura catalana es recuperava de les ferides infringides pel franquisme no es notava tant i era fàcil col·locar el producte sense resistències i asfixiar les ànimes més creatives.

A mesura que les generacions educades en català van deixant en evidència la manca de talent dels mamporreros de l'Estat, la justícia espanyola ha de prendre'ls el relleu i els diaris de paper van perdent lectors. Portar un blocaire als tribunals per dos textos tan ben escrits no deixa de ser el resum de la mena de destrucció que figures com Bassets han intentat portar a terme a Catalunya. Si jo fos Dedéu obriria un Verkami i utilitzaria els diners per escriure un llibre sobre la censura, com va fer l'escriptor sud-africà J.M. Coetzee. 

Amb quatre anècdotes i una mica de bibliografia tothom podria acabar entenent per què Pompeu Gener va escriure que si Galileu o Edison haguessin nascut a Barcelona haurien acabat amb un embut al cap. Ara que la repressió és tan evident segur que el llibre seria un èxit i, Dedéu, Guardià de la Torre de les Hores, podria utilitzar els drets d'autor per pagar la multa i fumar-se quatre puros a la salut dels homes lliures.