Mentre prenia el sol ahir a la tarda em va arribar un whatsapp que m’anunciava que la primera setmana d’agost Rajoy convocarà eleccions autonòmiques per a l’u d’octubre. M’estalvio els detalls legals de la jugada perquè no valen la pena. 

D’entrada no li vaig donar importància, però després vaig començar a lligar escenes i converses que he tingut els darrers mesos. Ara em divertiré explicant una pel·lícula que pot ser que sigui certa o mig certa, o fins i tot falsa, però que toca el fons del conflicte amb Espanya i el paper que juga la tercera via.

Si el Parlament ja hagués convocat el referèndum per a l’u d’octubre, una jugada d’aquesta mena tindria una eficàcia limitada. El bloc autodeterminista continuaria portant la iniciativa i, davant la comunitat internacional, Rajoy estaria actuant a la desesperada. 

No és el mateix desautoritzar la performance d’una colla de diputats que presenten una llei en un teatre, que intentar avortar la resolució d’un Parlament que, a més, ja ha votat a favor del dret a l’autodeterminació en diverses ocasions sense que la justícia espanyola obrís boca.

Suposem que Puigdemont i Junqueras estan al corrent de la jugada del PP. Suposem que Junqueras enreda el seu partit i que Puigdemont és un simple empleat del pinyolet convergent que es va treure de la màniga el 9-N, i que no ha deixat de negociar amb els espanyols els darrers mesos. 

Suposem que la destitució de Baiget ha estat una jugada per donar autoritat a Puigdemont, i desgastar Marta Pascal, que és una molèstia per l’antic cenacle convergent. Baiget és un d’aquests homes que no respira sense permís. L’entrevista va sortir en un diari que no té força per impedir una correcció de darrera hora, si se li demana. Fins i tot si Baiget va ser poc hàbil amb el periodista, tenia marge per esmenar el seu error.

En l’acte de presentació al TNC em van cridar l’atenció tres coses. Primer, que Marta Rovira feia cara de pocs amics. Sabent com havia treballat per donar un aire civilitzat al referèndum he fet trucades i tenia raó d’estar mosca: la llei no l’havien pas de presentar els portaveus del grup de Junts pel Sí, sinó el Govern que haurà d'aplicar-la.

La segona cosa que em va cridar l’atenció va ser el hashtag: “Com sempre”. Primer ho vaig interpretar com un xaronisme més del processisme. Banalitzar un referèndum sobre la independència entra en la mentalitat infantil dels que es van inventar la revolució dels somriures. 

Tot i així, no s’ha de menystenir mai la capacitat de la classe política sobiranista de riure’s a la cara dels seus electors: una mentida sembla menys mentida com més grossa és. Des del temps de la feina ben feta no té fronteres fins al cartell messiànic de Mas, passant per la festa noucentista del 9-N, n’he vist de tots colors.

La tercera cosa que em va cridar l’atenció van ser els discursos de Puigdemont i de Junqueras. Mantenien un to victimista més propi d’unes eleccions autonòmiques que no pas d’un referèndum. Em va estranyar que s’anunciés que els diputats anirien a explicar la llei per tot Catalunya, a finals de juliol, com si això fos més important que votar-la al Parlament.  

Després de rebre el whatsapp vaig recordar que dos dies abans que Mas anunciés que renunciava a ser investit, Puigdemont ja corria com a candidat a substituir-lo entre les persones informades. Un dels que ho sabia era Xavier Vendrell, que ara participa en una mena d’Estat major extern al govern, amb altres figures sobiranistes de l’època del tripartit.

També vaig recordar que el president no va adoptar el referèndum com a solució fins a darrera hora, quan Junts pel Sí es va trobar atrapat amb uns pressupostos que la CUP no volia aprovar de franc. No fa gaire, a la Casa dels Canonges, Puigdemont encara repetia, paraula per paraula, discursos d’aquest entorn de CiU que mai no acaba de marxar. 

La política catalana sempre s’ha basat en la tècnica de donar peixet. El carnaval del 6 d’octubre va ser fruit d’aquesta cultura política. El problema és que ara un 6 d’octubre no es pot donar amb les armes, ni amb cap repressió massiva d’aquestes que suggereixen alguns polítics per fer por als electors, justificar els seus jocs de mans i mantenir viu el conflicte amb Espanya.

Plantejar una guerra d’urnes en teoria és una idea brillant, així és com es plantegen els conflictes en els entorns democràtics. El problema és que implementar-la seria més difícil que imposar el federalisme a Espanya. Per tal que l’Estat pogués convocar unes autonòmiques necessitaria la col·laboració de la Generalitat, del Parlament i dels ajuntaments a un nivell molt difícil assegurar, ara mateix. 

Puigdemont ja ha dit als diaris estrangers que si la justícia espanyola l’inhabilita no ho acceptarà. Junts pel Sí i la CUP ja han acordat en les reunions internes que la llei espanyola està en suspens a Catalunya, com a mínim fins que se celebri el referèndum. El drama de Rajoy és que no sap com dissimular que l'Estat està perdent la capacitat de fer obeir els catalans, no crec que vulgui arriscar-se a posar-ho en evidència.

A més, em costa de creure que els comuns farien el joc al PP, si prengués una mesura com aquesta. En canvi em costa menys pensar que la idea ha sortit d’alguns d’aquests sectors sobiranistes que fan propostes de bomber als espanyols davant la perspectiva de perdre els privilegis que fins ara els ha proporcionat comportar-se com la policia jueva del gueto de Varsòvia.