Llegeixo que George Michael es va extingir tranquil·lament a casa seva el dia de Nadal. Tot i que mai no havíem tingut tant a l’abast la seva música, tot i que sempre ens quedaran les llistes de l’Itunes i del Spotify, George Michael m’ha vingut a recordar que les èpoques mai no acaben de morir fins que no ho fan els seus artistes.

Poc a poc, els creadors dels nostres himnes ens van abandonant. A les discoteques ja no s’hi pot fumar. La meva manera de ballar deu haver passat definitivament de moda. Ara que George Michael ens ha deixat les nits que vaig perdre intentant lligar a les fosques encara em semblen més absurdes.

La fam de l'Àfrica és l’única cosa que no deu haver canviat. Quan ballàvem Faith, o fins i tot quan ballàvem Freedom, follar encara volia dir alguna cosa. La gent es casava, o aspirava a trobar un amor per a tota la vida. El Mur de Berlín havia caigut i, excepte la independència de Catalunya, tot semblava perfectament possible.

Hi havia alguna cosa encantadora en la proesa d’explorar la tràquea d’una noia amb un hit de temporada per banda sonora. Aquells exercicis espeleològics connectaven amb l'esperit d'un món que no tenia pressa perquè creia que ho tenia tot pagat i que es podia entretenir amb l'anecdotari de cada emoció. 

Per no sentir-me vell, potser hauria de canviar de gustos musicals. Mentre escric això, una amiga m’envia la cançó d’un grup que diu que m’agradarà. Podria fer com el Bernat Dedeu i aficionar-me a l’òpera, o a les sonates de Chopin i de Beethoven, però no sé si encara hi sóc a temps.

Igual que passa amb les dones, la música t’ha d'enxampar una mica per sorpresa, no es pot destriar de la força que cal per somiar i per mantenir la guàrdia baixa. Les cançons tenen una màgia embriagadora quan són noves, després només serveixen per justificar-se, per emborratxar-se o per plorar.

George Michael va sortir d'un món de cabelleres perfumades, combinacions vistoses i somriures juvenils, d’anunci de dentrífic o de politic nord-americà. L’escoltàvem amb la mateixa intensitat que ell composava: amb el candor de creure que el talent no es gasta i que és possible viure-ho tot a flor de pell, sense calcular ni protegir-se. Com si només la SIDA ens pogués matar.

Els darrers anys han sigut una carnisseria per la meva música, i especialment el 2016 que va començar amb la mort de Black, aquell britànic contingut que cantava Wonderful Life. No sabria dir si els meus artistes moren joves, o és el final d’una manera d’estimar el món, que se’ls emporta.