Fa uns anys tractava molt una noia que tenia el costum de mirar fotografies seves de quan era petita els dies que estava trista. De vegades me les enviava per correu electrònic –llavors els telèfons eren més senzills– i jo pensava: "No ho entenc. Normalment la gent ofega les penes en un plat de marisc o en una copa d'alcohol, o menja gelat de xocolata, o es droga o compra tabac. Quin consol hi troba?".

A casa no teníem fotografies de la família a la vista. Els retrats emmarcats amb plata que hi ha a la majoria de llars ens semblaven una mostra d'impudícia i de mal gust. Tenia un amic que sempre s'acomiadava de la seva mare amb un "t'estimo" automàtic. Un dia vaig intentar imitar-lo pensant que havia de tenir sentiments i a casa gairebé se'm van posar a riure. 

Hi ha paraules que val més reservar per a les grans ocasions, em van venir a dir els pares. I això mateix fèiem amb les fotografies. De tant en tant, un diumenge tediós, o al final d'una celebració familiar, el pare treia de l'armari la pantalla i el projector i miràvem diapositives. No era tan divertit com anar al cinema però s'hi acostava: podíem riure i fer bromes en veu alta.  

El pare no sortia mai de vacances sense agafar una càmera. De vegades, estaves absort fent alguna cosa a l'habitació i, de sobte, el descobries enquadrant-te d'amagat, amb un somriure trapella i una mica embadalit. L'avi em va donar una màquina de retratar antiga, molt èpica i bonica, perquè pogués seguir el seu exemple. Llavors fins i tot el noi més ruc havia de saber controlar la llum, la velocitat i el diafragma, per poder immortalitzar una escena important. 

Des que el pare va morir, per tres vegades m'he trobat entretingut en el caos de fotografies de paper que va deixar en els àlbums i els calaixos de la casa familiar. La mare ha recuperat un retrat que un amic els va fer a tots dos un dia que eren sota una volta gòtica, a Poblet. El pare li toca la barbeta dolçament i, malgrat que la imatge està presa des de lluny i és en blanc i negre, no resulta gens difícil entendre algunes coses. 

A casa no calien fotografies per donar caliu, perquè l'amor de cada dia ja ho omplia tot. El pare ha deixat un forat per on passa fred i segur que això té relació amb el fet que ara em deixi absorbir per fotografies velles i fins i tot em pregunti si cada familia no deu enyorar algun àlbum que ha perdut. Els romans feien màscares mortuòries dels avantpassats i se les posaven en dates assenyalades; Marc Aureli comença les famoses Meditacions recordant els deutes que el seu caràcter té amb l'arbre familiar. 

Dit això, el que més m'ha interessat de mirar fotografies ha sigut veure'm a mi a través del temps. No tenia ni idea que era tan guapo, la veritat. Em fa gràcia perquè jo em sentia lleig, i profundament incòmode i absurd dins del meu propi cos. Ara miro les fotografies de quan tenia 3, 8 o 20 anys i em veig enlluernat per la meva pròpia llum. Recordo que m'avergonyia, i alhora m'horroritzava, el fet de sentir-me incapaç de decebre o de fer mal sense voler a la gent que se m'acostava esperant massa de mi.

Tot això es veu força clar en les fotos de grup. En quasi totes les imatges velles la meva presència té una força més vibrant que la de la resta de nens i amics que jo admirava secretament perquè encaixaven bé en el món. En la meva manera d'estar hi ha una mena de salvatgisme amb prou feines contingut, que desafia la comèdia general i la jungla en la qual les expressions d'amor han de sobreviure en aquest país. 

Les batalles que he lliurat m'han desgastat i ja fa anys que no sóc ros, ni queda rastre de la magnífica cabellera lleonina que vaig tenir. A través de les fotografies és fàcil constatar que la llum dels ulls és el tret que resisteix millor el pas del temps, potser perquè la mirada és l'expressió més autèntica i directa del misteri que amaga el propi cos. La meva mirada no és tan neta com abans, però m'alleuja veure que encara m'hi puc reconèixer fàcilment. 

En una llibreta hi vaig escriure, parlant de la meva amiga: "Va tenir una infantesa terrible i tot i així quan està fumuda es busca en les fotografies velles entre les amigues de l'escola, que eren unes repipis, i entre la colla del poble, que era un grup de bèsties salvatges que posaven petards a les cues dels gats. Per què? Doncs perquè allò que importa no és mai tant allò que passa fora, com allò que passa dins. En el món, hi passen tantes coses absurdes que de vegades necessites comprovar que la comèdia i la follia no t'han conquerit i que hi ha alguna veritat que només et té a tu per a seguir existint."

Potser perquè ara visc més sol, i també amb més intenció i voluntat, busco en les fotografies un senyal que tot allò que sóc ho vaig invertint en les causes correctes. La veritat és que estic força content i agraeixo que, amb cada fotografia -i, de fet, amb cada gest-, el meu pare em fes sentir més important que el nen Jesús o que la Sagrada Família. Aquell excés de llum s'ha anat extingint i em sembla força ben gastat, encara que em fes mal i que no entengués de cap manera per què collons patia. Ara veig que, senzillament, era perquè ho tenia tot, i ho trobo tan obvi i normal que em fa somriure.