El cap de setmana vaig llegir un article del Bernat Dedéu que em va fer pensar molt, segurament perquè no el vaig entendre o perquè no hi estic gaire d’acord. Dedéu ens explicava que quan té un parell de dies de repòs, a més de fumar puros, llegeix llibres de Thomas Bernhard. Es veu que Bernhard l’ajuda a treure’s les pors del cap –i per tant la cursileria de la ploma–, i que el manté entretingut amb enigmes i misteris que el diverteixen més que no pas l’angoixen.

Jo no tinc la més remota idea de com escriu Thomas Bernhard. No en sé res d’aquesta prosa carnissera que Dedéu li atribueix, ni de l'olor de barbacoa cultural i socarrim humà que diu que acaben fent la majoria dels seus llibres. Diria que l’Abel Cutillas me’n va vendre un volum, quan va obrir la Calders. Però no l’he pogut llegir, perquè entre les sèries americanes, la independència i el preu de les columnes tinc poques estones lliures.

Tota manera, el que em va frapar de l’article no és la descripció que Dedéu fa de la prosa de Bernhard, ni el fet que s'identifiqui amb una ànima despietada i canibalesca. El que em va frapar va ser que Bernhard faci pensar Dedéu que, quan escrivim, hem de cuidar-nos de salvar alguna cosa, de deixar algun amor fora de la foguera, com si estigués al nostre abast destruir-ho tot o visquéssim en el Congo d'El Cor de les tenebres. Hi ha un moment que Dedéu quasi sembla que digui que si segueix l'exemple del dramaturg austríac corre el perill d’esdevenir un “franctirador de merda”. 

Em va frapar perquè jo mai no hauria dit que escrivia per salvar res. Com a molt escric per salvar-me a mi mateix, per veure si hi ha alguna cosa sòlida dins meu, alguna forma d’intel·ligència que serveixi més enllà de la meva època. Tot el que no aconseguim que salvin l’amor i la felicitat concreta, no ho salven pas la voluntat i les estratègies. Al capdavall, quin poder tenim nosaltres per salvar alguna cosa, més enllà de la nostra ànima? Tot el que podem fer és estimar-nos una mica i tractar el misteri amb estil, perquè l'estil és la carretera per on circula la substància de la vida.

Em sembla que si Dedéu fa fogueres de Sant Joan no és pas per destruir les coses que s'estima o que odia, sinó per purificar-les, per evitar que la putrefacció a què estan sotmeses contamini la seva essència. Cada cop que té la delicadesa de recordar-se del nom d’un traductor o d’un professor desconegut mentre escarneix el comportament d’algun famós ja queda clar que no tot allò que cau a la seva foguera es socarrima. I ara no m'entretindré a parlar del català que ens regala en alguns articles.

És veritat que sovint veus en Dedéu tan ocupat a evitar que l’ambient del seu país no corrompi els seus afectes que sembla Vasili Zaitzev defensant els últims pams de Stalingrad, abans de la reconquesta. Ara bé: no veig quin mal hi ha en això. Diria –perquè ja confesso que no llegeixo gaire– que la prosa austríaca del segle XX també oscil·la entre el salfumant i la pastisseria, igual que la catalana. De Karl Kraus a Stefan Zweig hi ha més distància que de Pompeu Gener a Josep Maria de Sagarra, però poques menys desfetes militars i polítiques.

Com que Catalunya ha patit moltes derrotes, de vegades els oripells de la fatxenderia ens fan dubtar i ens sentim massa culpables. Com que hem vist caure molts mites, som sensibles a la destrucció i ens trobem més còmodes fent d'idealistes o de Jaimitos. L'escriptor no és tan independent del seu entorn com ell voldria i sovint es perd mirant d'allunyar-se'n. Però l’art és més fort que la força dels exèrcits i els diners i a la llarga, si l’artista persevera, sempre fa més bé que mal. La prova és que sense el fabulós malhumor de Kraus no hi hauria hagut un Bernhard, i sense Bernhart, Dedéu no ens refrescaria l’ambient amb tanta gràcia, per exemple, restablint l'honor de Xirinacs.

Dedéu: ets una carretera on hi hauria d’haver una selva, no t’acoquinessis mai ni un pèl com alguns periodistes que, de tant reduir la veritat als fets, de vegades més que escriure en català sembla que passin la baieta. Escriure és travessar el foc i sortir indemne de les flames, que se’t consideri socialment imbècil i tot i així hagin de donar-te la raó. Escriure és com estimar una dona o com fer un referèndum dins Espanya; en el moment que intentis descansar o recular, tot el pes del camí fet et caurà a sobre. I llavors sí que el foc es descontrolarà i, del socarrim, només en quedaran les cendres. 

Si vols "arribar fins allò que no pots tocar" envia a la foguera el que sigui que la intuïció et demani. L'última sensació literària de França, Edouard Louis, és un nano de 24 anys que va descriure tan bé la seva família i els barris on va créixer que el seu germà va baixar a París a buscar-lo amb un bat de béisbol. Ho explicava ell mateix al Financial Times, en un d'aquests Lunch del Magazine tan chics. Malgrat que no pot tornar sense perill als carrers de la seva infantesa, diu que el seu pare analfabet un dia el va trucar per dir-li que estava molt orgullós d'ell i que li havia comprat no sé quants llibres.