Vaig conèixer Josep Maria Esquirol en una assignatura de doctorat, i encara conservo els apunts de les seves classes. Sempre em va estranyar que un professor tan capaç de fer-te comprendre conceptes complexíssims en molt poca estona tragués conclusions tan vulgars del seu pensament. 

Recordo l'Esquirol com un home introvertit, que es feia el misteriós amb una coqueteria tímida de sagristia. Ja aleshores em va semblar el típic català intel·ligent que ho veia tot però s'adaptava a la grisor circumdant amb tanta disciplina que, a còpia d'emmotllar-se, havia perdut la capacitat de convertir la intel·ligència en alguna cosa més que un talent decoratiu.

Hi he tornat a pensar fullejant el seu assaig La resistència íntima, que ha estat guardonat amb el Premio Nacional de Ensayo 2016 i el Premi Ciutat de Barcelona. Ja fa un parell d'anys que els espanyols ens preparen la mortalla i promocionen narcòtics intel·lectuals perfectament pensats per emmarcar els discursos conformistes de postguerra. 

Igual que La Finestra discreta d'Antoni Puigverd o El llarg procés de Jordi Amat, La resistència íntima és un llibre evasiu i opiaci, ideal per a la gent que vol continuar vivint adormida, ni que sigui entre els llibres, o reclosa en una intimitat torturada de nòvia ressentida o d'home que s'escapa de casa amb els amics a la primera oportunitat. 

Posar èmfasi en el caliu de la llar, en la fondària de la vida quotidiana o en l’essència curativa del llenguatge no té res de derrotista. Però que un llibre sobre la resistència íntima editat en català, per un exmilitant de la FNEC, pugui ésser premiat per l'Estat espanyol, dóna una idea de la facilitat que la cultura del país té per envernissar de virtuosisme les obvietats i els silencis.

Esquirol explica que la resistència íntima és la lluita permanent de l'home que mira de donar a les accions quotidianes un sentit capaç de transcendir-les. La dificultat de connectar la materialitat de la vida amb l'espiritualitat de la idea és el que fa que sigui igual de fàcil deixar-se absorbir per una rutina estabornidora que deixar-se enlluernar per una vida d'èxit mediocre disfressat de falsa excel·lència i alegria. 

En les societats avançades, l'home ha passat de lluitar per alimentar-se, a lluitar per evitar la disgregació, i Esquirol l'encerta quan diu que la proliferació de llibres d'autoajuda anticipa la banalització de la política. El problema és que, precisament perquè el llibre podria haver estat escrit en qualsevol lloc, l'assaig no predica amb l'exemple i a la pràctica es queda en una abstracció empobridora, que no fa honor a la materialitat substantiva que l'autor reivindica per donar vida als gestos i les coses.

Si algun problema distingeix Catalunya, és la dificultat de connectar allò que és familiar amb allò que és públic, allò que és personal amb allò que és polític. Esquirol afirma que "el retorn a casa no pot suposar un abandó de la política". Però el llibre sembla tenir ganes d'oblidar que justament aquest principi és el que defineix millor les dificultats afegides que la resistència íntima té pels catalans, inclòs ell mateix.

Plató deia que la política es fa amb els amics i si alguna cosa he experimentat des que em dedico a escriure és la força amb la qual l'Estat trenca les cadenes naturals d'admiració, amor i respecte que neixen a casa nostra. No és veritat que els catalans siguem difícils com predica el discurs autonomista, senzillament som un país ocupat. Per això els discursos resistencialistes amb estètica de preocupació funcionen tan bé.

Té gràcia que el llibre d'Esquirol posi el protagonista de La Pesta com un exemple de resistència íntima. La grandesa del doctor Rieux de Camus neix de l'esperança amb la qual defensa la seva integritat. El personatge s'aferra a la seva condició de metge i no defalleix en la recerca d'una solució a l'epidèmia, mentre al voltant seu tothom es deixa vèncer per la por o la resignació. 

L'ocupació de Catalunya treballa perquè acceptem o bé una desvalorització de la nostra intimitat o bé una desvalorització de la nostra vida pública. L'esclat de l'independentisme ha elevat llistó de la integritat que cal per no deixar-se arrossegar pel nihilisme i la disgregació. Això fa que les masturbacions polítiques i intel·lectuals cada cop es notin més, també les dels que parlen del país en tercera persona. 

El doctor Rieux no es considerava un heroi, sinó un home que mirava d'exercir el seu ofici decentment en un entorn horrible. Esquirol és menys exigent i més cínic del que sembla. Però La Resistència íntima és un bon llibre, sempre que sàpigues llegir les reivindicacions de la vida casolana sense perdre de vista aquest context especialment dissenyat per als intel·lectuals que fugen de les idees perilloses i les princeses que ploren d'amagat perquè en el seu afany de triomfar han deixat la casa plena de flors mortes.