La societat catalana va tornar a donar diumenge una lliçó d’intel·ligència i de coratge als dirigents polítics i intel·lectuals del país i de l’Estat. He mirat d’explicar moltes vegades, en mitjans de comunicació de Madrid i Barcelona, que a Catalunya la realitat passa molt per sota de les aparences, perquè les relacions amb Espanya estan viciades pels traumes de la història.

La cort de Madrid està tan avesada a tractar Catalunya com un país de covards i bocamolls que fins i tot el set-ciències de Pablo Iglesias estava convençut que l’1 d’octubre no es votaria i així els ho va dir als dirigents d’ERC. Si Rajoy hagués previst que hi hauria tanta resistència als carrers potser hauria ordit una altra estratègia —no ho sé—. Però ara la derrota de l’Estat a Catalunya és quasi absoluta.

Durant temps, quan el president Mas potinejava el dret a l’autodeterminació, em vaig dedicar a avisar intel·lectuals i polítics joves del PP que Catalunya faria un referèndum vinculant petés qui petés. La relació diabòlica que hi ha entre les amenaces de Madrid i la demagògia que els partits independentistes fan amb aquesta excusa, ha complicat la situació. Però si alguns joves unionistes no haguessin preferit ser famosos abans que intentar resoldre alguna cosa de debò potser no hauríem arribat aquí.

El que va passar diumenge és que va sortir la intel·ligència col·lectiva que s’activa en els moments d’alarma en qualsevol país que estigui viu i se senti en perill. Només calia passejar-se pels col·legis de Barcelona i de l’àrea metropolitana per veure com la gent s’organitzava pel seu compte per burlar la vigilància de l’Estat, sense prendre’s al peu de la lletra les ordres derrotistes dels seus líders. 

Com ha passat en grans batalles de la història, els interessos particulars dels soldats, i les seves conviccions, hi van fer més que les grans estratègies. Ni que fos de manera intuïtiva, tothom sabia què s’hi jugava i tothom que va implicar-s’hi va respondre amb coratge. Per això, en contra el que es pensaven els cul grossos de Madrid, davant de la policia s’hi van posar les àvies, les mares i les criatures, i es van fer cues de més de cinc hores.

Els catalans són gent amb una vida interior molt plena perquè estan acostumats a resistir en situacions adverses. A Madrid només volen escoltar tertulians i polítics engreixats per l’autonomisme o galtudes amb nas de Pinotxo com l'Inés Arrimadas, que no saben res de Catalunya que no hagin après a canvi de diners o posició social. És humà, perquè deu ser molt desagradable sentir-se part d’un país que oprimeix, però és una equivocació.

Amb aquesta actitud, l’espanyolitat ha destruït, en poc temps, els esforços que havia fet per netejar el currículum desastrós que té a Catalunya. El problema de l’actuació policial de diumenge no és que fos desproporcionada, és que ha fet aflorar la memòria d’una violència que fins ara amb prou feines la trobaves expressada en els debats polítics i els discursos intel·lectuals. 

No crec que l’independentisme menystingués la força de l’Estat, penso que ningú no pot estar honestament sorprès del que va passar. Més aviat, el clima d’indignació és fruit del fet que molta gent es va enfadar amb ella mateixa en confirmar, per la via dels fets crus, que havia combregat amb rodes de molí durant molts anys. Ara a l’Estat només li queden les porres i els fusells, amb el petit detall que la violència ja no surt tan rendible dins d’Europa com en altres èpoques. 

És veritat que Espanya pot actuar de forma encara més dura, però també és veritat que cada cop hi haurà menys catalans disposats a posar l’altra galta o a acceptar les amenaces dòcilment. També és veritat que la Unió Europea pot continuar girant l’esquena a Catalunya, però els catalans poden respondre resistint i llavors destruiran la identitat democràtica d’Espanya i de les vaques sagrades d'Europa, com ja explicava ahir mateix el New York Times.

Tot el problema ve de no reconèixer que Catalunya és una nació i, per tant, d'esperar il·lusament que no es comporti com a tal quan se la posa entre l'espasa i la paret. Si els ministres del PP poden mentir sobre el que van viure tres milions de catalans aquest diumenge, ara tothom es pot imaginar quantes mentides ha pogut dir Espanya sobre Catalunya, abans de l'existència d’internet.

Si després de 40 anys de democràcia l’Estat ha respost així per un referèndum, ara tothom es pot imaginar com hauria actuat si l’autodeterminació s’hagués plantejat als anys setanta quan es negociava el text constitucional. Espanya ha perdut i els observadors internacionals estan sorpresos del coratge que van veure al carrer perquè encara no coneixen el país i la seva resistència en temps molt més obscurs.

El procés de debò va començar diumenge i ara és cosa de Madrid decidir si vol negociar la independència en pau o prefereix seguir destruint la seva democràcia. A Catalunya encara patirem algun intent de joc retòric dels geperudets de sempre. Però el marge s'ha acabat i només cal veure com interpreten la realitat els diaris catalans i els espanyols per veure que la independència és l'única manera d'estabilitzar les relacions entre tots dos països.