El meu entrenador, que és un home fort però sensible, que no té compte de Facebook ni de Twitter i que evita la política com els animals fugen del foc, em va rebre ahir amb un somriure carregat de tendresa i contenció. “T’he llegit”, em va dir, quan vaig aparèixer al gimnàs amb calça curta, preparat per a la sessió periòdica de turment físic. 

Em mirava amb una satisfacció innocent, com si tingués davant un trencaclosques o un problema que, de sobte, hagués resolt. Potser perquè Julian Assange em va fer el favor de repiular-lo, l’article de divendres va acabar per arribar fins al seu whatsapp i, empès per la curiositat, va navegar per d’altres textos meus que hi ha penjats a internet i en el mateix arxiu d’aquest diari.  

—Ja saps que escrius igual que cantes? —em va preguntar—.

A més d'ordenar-me fer flexions, el meu entrenador m’explica teories sobre com funciona el cos que sonen una mica estranyes si les poses al costat del discurs del metge clàssic. Les converses, entre exercici i exercici, o de vegades fins i tot en ple esforç, em distreuen de la mandra monstruosa que, si exceptuem la feina de cardar, em generen les activitats de caire atlètic, sobretot si són monòtones. 

Quan m’ajec a terra per començar a fer flexions, encara que porti una estona d’entrenament, em venen ganes de dormir, com quan arribava a la universitat i el professor em passava el full amb les preguntes d’un examen que em sabia de memòria. Les converses sobre la relació entre el cos i el cap, m’ajuden a continuar l’entrenament i sovint em fan pensar o em desperten intuïcions que tenia adormides.

Quan encara ens coneixíem poc, un dia que parlàvem de l'impacte que les emocions fortes tenen en el sistema muscular, vaig obrir el mòbil i li vaig posar una cançó que jo mateix havia gravat amb la guitarra acústica: “Em vinc a entrenar perquè necessito convertir el meu cos en una fortalesa que m’ajudi a protegir aquest pobre noi”.

De vegades, quan torno a casa després d’un dia intens, sobretot si he parlat amb periodistes i polítics, em sento com si hagués respirat aire radioactiu o com si hagués menjat alguna cosa caducada. Cantar em torna a mi mateix, però escriure és molt millor perquè m’ajuda a pair el malestar i a destil·lar-lo d’una forma que per mi sigui acceptable i productiva.

"És curiós —em va dir l’entrenador— perquè quan escrius sembles un altre i, en canvi, alhora, ets molt més tu mateix". M’ho deia com si no acabés d’entendre per què no sóc sempre així, tan segur i tan precís com les frases dels meus textos, una mica fascinat de constatar que la natura sempre trobi formes d’amagar-se i que tots siguem aparentment tan complicats. 

Quan escric sóc molt més jo perquè davant de l’Ipad no tinc mai por. Quan escric sempre puc esborrar una frase, o matisar-la i escriure’n una de nova. Al contrari del que passa a la vida, quan escrius sempre tens una segona oportunitat i resulta molt més fàcil connectar-se amb el món i amb la veritat d’una forma intel·ligent i genuïna.

Necessito escriure pel mateix motiu que necessito dormir bé, per sintetitzar la informació que vaig rebent i per poder crear les condicions que alimenten la vitalitat i l’optimisme i que combaten la malenconia. Però també escric perquè vaig créixer envoltat de miralls bruts i deformats per la història tràgica del meu país i la precarietat de la seva cultura. 

Com que les convencions que regulen els estàndards de noblesa i de refinament de Catalunya estan pervertides per la repressió espanyola, vaig haver de convertir-me en el meu propi model. Escriure m’ha ensenyat que les batalles es comencen a guanyar en el cap, i que l'esforç per conquerir la llibertat és capaç de convertir la mania més estranya en un valor universal.

Si no escrivís, em moriria intoxicat per la meva pròpia força i receptivitat i no hi hauria exercici de gimnàs capaç de netejar la meva sang. Escriure és també un entrenament que t’ajuda a buscar aquella distància màgica que et permet d'intentar comprendre-ho tot sense tornar-te un cínic o que et faci massa mal.