La situació política espanyola es pot resumir amb la batalla que hi ha muntada a Podemos entre Pablo Iglesias i Íñigo Errejón. Controlat subtilment pel PP, Errejón mira de debilitar Iglesias, mentre que el mascle alfa de Podemos s'aferra al desig de llibertat de Catalunya per mirar de sobreviure.
En el fons, ni Iglesias és tan partidari de celebrar un referèndum com per fer la feina als polítics catalans, ni Errejón té tantes diferències amb Iglesias com pretenen els diaris, ni tanta capacitat de lideratge, com s'ha vist en les primàries de Madrid.
No són "els nacionalismes" els que han esquinçat Podemos, com explica l'Abc. És l'Estat heretat del franquisme i de Primo de Rivera que intenta dividir la societat espanyola per poder-la controlar abans que es generi una situació irreversible a Catalunya.
La situació de Podemos no és gaire diferent de la que hi ha a can socialista. El PSOE mira de trencar amb el PSC de forma pacífica, amb la promesa d'una coalició electoral, per apunyalar-lo per l'esquena quan cregui que té prou gent per muntar un partit propi al Principat.
Per superar el caos dels darrers mesos, Madrid necessita començar un contraatac que l'ajudi a eliminar una part dels adversaris abans de posar-se a recentralitzar, via reforma constitucional. L'Estat reagrupa les seves forces al voltant del PP per obligar la gent a triar un bàndol, fer que les persones polititzades es barallin i, sobretot, distingir els amics dels enemics, detall essencial en tota guerra.
Si Margallo està histèric, és perquè veu que Catalunya està alhora massa desorientada i massa viva, i que Espanya corre el perill de trobar-se amb un adversari imprevisible que li allargui la guerra més del compte, amb el que això suposaria per als dos bàndols. Els comuns de Catalunya, igual que Errejón, es passen de llestos i ajuden el PP sense saber-ho.
Espanya està en una situació semblant a la que va viure durant la Transició, i tant pot resoldre els temes que van quedar pendents en aquella època com agreujar-los una mica. Cada cop que els comuns pressuposen que l'autodeterminació s'ha de pactar amb l'Estat, Franco balla d'alegria a la seva tomba. De fet, ballen tots els que van treballar per evitar que la gent votés reforma en comptes de ruptura.
El referèndum és l'única manera de tallar d'arrel la dinàmica de divisió i d'enfrontament que el PP intenta fomentar per imposar en nom de la salvació d'Espanya el seu model d'Estat als partits d'esquerra. Igual que el 1936, o igual que a la Transició, Catalunya torna a tenir un paper clau.
En la mesura que el referèndum uneix els catalans molt més que no pas els divideix, mata diversos pardals d'un tret. D'una banda, substitueix la divisió entre esquerres i dretes que vol imposar l'Estat per una divisió més real entre demòcrates i gent que, o bé no sap que és feixista, o bé té por de veure perjudicats els interessos personals –que són els que acaben provocant els daltabaixos, quan la bombolla d'impostures resulta insostenible–.
A més, té l'avantatge que l'Estat sempre s'hi pot sumar al darrer moment, cosa que és probable que passi quan la via guerracivilista sigui avortada a Catalunya. El referèndum alliberarà un nombrós exèrcit de culs llogats que distorsiona els debats que hi ha avui a Espanya i donarà credibilitat a la política. Per molt que Madrid pressioni Junqueras o Convergència, a Catalunya tothom sap que una reforma constitucional només es pot fer amb garanties després d'un referèndum d'autodeterminació.