Rebo per Whatsapp una captura de pantalla on s’hi llegeix: Ara en castellano. Explicamos Cataluña. L’emissari em proposa que n’escrigui un article. Amb falsa ingenuïtat, em pregunta si la funció dels periodistes no és la d’informar i analitzar. (“No són els mestres els que expliquen?”). També es lamenta que la capçalera recorri a la ñ després de la batalla que es va lliurar perquè el castellà de Catalunya conservés la denominació original dels topònims del país.

Des del primer número, l’Ara ha servit per intentar esterilitzar la cultura catalana. Quan els impulsos patriòtics es van començar a desbordar i La Vanguardia i El Periódico començaven a patir, van sortir el Dret a Decidir i el diari Ara. Si La Vanguardia sovint s’ha dedicat a laminar la memòria del país, la funció de l’Ara ha sigut banalitzar-la. No dubto de les intencions dels que hi escriuen, però si el diari ha fallat a les expectatives és perquè s’ha fet des del complex i publicar-lo en castellà no servirà per arreglar-ho.

Encara recordo l’estranyesa que em va produir aquella portada inaugural que mostrava el doctor Broggi abraçat a un negret. El diari volia vendre la idea que abraçava el futur, però en realitat el que abraçava era un sentiment de culpa induït per la política. El missatge subliminal semblava pensat per Jordi Cañas: encara que siguem independentistes, no som xenòfobs ni racistes. Igual que va passar amb la imatge electoral que presentava Mas com un Moisès, les sobretaules es van petar de riure però, en general, tothom va seguir corrent. 

Des que va néixer, l’Ara s’ha especialitzat a mirar de desarmar els catalans a còpia de fer-los sentir culpables dels mals del món per tot seguit oferir-los el remei de la superioritat moral. Quan llegeixo el diari sovint em fa pensar en la propaganda que els russos van escampar entre l'esquerra caviar de França i Alemanya per minar Europa des del cor mateix de la seva cultura. L’altre dia el magazine Catorze del Nació Digital va publicar un article que portava fins al paroxisme aquesta idea bleda de la vida que explota el diari Ara, i que de seguida li va fer agafar l'aire caricaturesc propi dels productes en declivi. 

D’entrada vaig pensar que es tractava d’una broma. L’autor, un tal Guillem Clua, que és dramaturg i té un instragram dedicat a homenatjar els músculs del seu cos, hi explicava el garbuix de pors que li passen pel cap cada vegada que coincideix amb una noia a la porteria de casa. Es veu que Clua s’ha trobat amb algunes dones que prefereixen pujar per les escales de la finca abans de compartir l’ascensor amb ell perquè tenen por d’ésser agredides o passar una estona desagradable dins del cubicle.  

He d'admetre que -potser perquè no sóc gai- jo no sento igual que Clua la "pudor de l'heteropatriarcat" i, si mai he viscut un episodi similar, no me n’he adonat, cosa que em sap greu. Tot i així, tinc una veïna molt més jove que, d'uns anys ençà, em mira amb aquell somriure diabòlic de lolita que es rabeja en la fantasia que podria dominar-me amb un sol gest. Entenc que si a mi em pot incomodar tancar-me amb ella a l’ascensor els dies que estic baix –perquè en general em diverteix–, una dona pot tenir raons fortes per evitar l'ascensor, en alguns casos. 

Ara bé, una cosa és ser empàtic i l’altre és ser babau. Una cosa és tenir present que una mala experiència pot portar una dona a sentir-se violentada dins d’un ascensor i l’altre caure en una neura digna del protagonista de la Tardor barcelonina o de les Memòries del subsòl. Una cosa és controlar els instints i l’altre és intentar castrar-los, estigmatitzar-los o fugir-ne com del foc per la via d'un perfeccionisme artificial; com si la tensió sexual entre home i dona no fos prèvia als ascensors i sobretot no fos el motor més creatiu i subversiu de tota civilització. 

Llegia l’article i pensava en quin efecte faria traduït al castellà. També pensava en el menyspreu que alguns espanyols senten per alguns catalans, i que només he vist en les pel·lícules de nazis i en la literatura, quan el botxí veu la seva deshumanització reflectida en la destrucció espiritual de la seva víctima. L’autor, després d’una disquisició sobre les microagressions masclistes, arribava a la conclusió que la millor solució per ell i per totes les dones que se’l troben a la porteria és que sempre pugi a peu: “A la fi no és tant d’esforç i els meus glutis necessiten amb urgència una tonificació extra”. 

Doncs bé, trobo que la idea de fer l'Ara en castellà per superar la crisi de lectors s’assembla força això, i la reticència que alguns independentistes tenen a l’autodeterminació també. Tu trobes una dona a la porta de l’ascensor i en comptes d’actuar amb normalitat com que ets un home te’n vas escales amunt per por de ferir-li els sentiments o que t’acusi d’assetjar-la. Aquestes sublimacions matusseres dels traumes i el desig només generen depressió i ressentiment, i serveixen per fer el Mal en nom del Bé. 

Després no ens ha d'estranyar la mala llet que surt quan grates sota els somriures de conill, l'alegria de Playmobil i el formalisme estrafet que corre pel país. Les ànimes nobles es reverencien a elles mateixes i per tant no s'amaguen com els animalons, ni deixen el món en mans de forces que menyspreen, ni molt menys sospiten de la dignitat dels seus afectes i les seves intuïcions.