El Pepe Antich, que és un director que no se l’agafa amb paper de fumar, m’ha donat un mes d’excedència perquè el dediqui a les meves coses. Quan el vaig trucar, em va dir:

 — Ara hi ha eleccions i alguns aprofitaran per dir que sóc jo que et censuro!

El problema va quedar resolt ràpidament perquè la decisió és meva i no em costa explicar-me. He demanat un mes d’excedència perquè fa temps que vull començar un llibre i ara mateix no veig que tingui cap sentit fer l’esforç d’escriure sobre política catalana, ni espanyola.

Tot el que puc dir ja ho he dit massa vegades i jo em dedico a escriure no tinc pas una xurreria. El periodisme recrema, i més en un país invertebrat que t’obliga a defensar les coses bàsiques. No té sentit contribuir a legitimar unes eleccions imposades per aquesta dialèctica entre víctimes i botxins que sempre acaba ensorrant l'Estat espanyol, amb Catalunya dins.

Em retiro un temps perquè els dolentots han guanyat la batalla i no penso suïcidar de franc les meves neurones. Com ja he explicat, el pretext de la violència interessa massa gent de tots dos bàndols per poder-s’hi oposar de forma constructiva. Hi ha massa soroll per desmuntar mentides i prefereixo ordenar tot el que he vist els darrers mesos. 

Malgrat que tinc fama d’arrauxat no he escrit mai res, ni pràcticament he fet res a la vida, que no fos pensat per tenir una influència positiva. La intel·ligència degenera quan no tens el coratge de vetllar per la teva ànima. L'home se sol perdre pels camins que agafa pensant només d'evitar problemes.

Puigdemont i els seus predecessors han sacrificat les possibilitats que Catalunya tenia d’assolir la independència per conservar el seu espai polític. Els hereus del catalanisme, que es van passar 150 anys posant el cap com un timbal als polítics de Madrid, ara s’instal·laran a Brussel·les per mirar de repetir el negoci a la menuda i de forma fraudulenta. 

La violència contra Catalunya, que va ser una amenaça real fins que es va convertir en un pretext per viure de la bona fe de les persones, continua alimentant el miratge corromput de sempre. Malgrat que la globalització ha evaporat les velles fronteres i que Madrid ja no és una ciutat aïllada, la majoria dels nostres polítics encara viuen de la por que Catalunya sigui arrasada i Espanya encara té terror d’una Catalunya lliure. 

En les properes eleccions només podrem triar entre una colla de polítics a sou de Madrid que neguen el dret a l’autodeterminació i uns partits que han impedit els catalans de defensar-se com persones lliures. Els dos blocs volen naturalitzar la mateixa ignomínia: uns volen obligar Catalunya a tornar a l’autonomisme per la força de la por i els altres intenten mantenir un clima d’anormalitat que els permeti de continuar explotant el victimisme.

ERC i la vella Convergència ja han decidit de partir-se les engrunes de la victòria de l'1 d'octubre, que mai no han sabut com gestionar. Mentre Puigdemont farà pujolisme barat a Europa, els republicans faran pujolisme barat a Catalunya. Marta Rovira, que va tenir un paper decisiu en la realització del referèndum, al meu entendre s’ha rendit o està a punt de fer-ho. Si fos més forta dimitiria o es negaria a col·laborar en aquesta pantomima.

El 21-D votaré la CUP, que és l’únic partit que es pot votar —potser perquè encara no ha governat—. No tindria sentit passar-me una campanya desmuntant la demagògia dels dos bàndols. Els electors tenen totes les eines que necessiten per votar sense enganyar-se i els meus articles no faran cap diferència. De vegades val més esperar que el carro caigui pel pedregar i que la trencadissa deixi entrar la llum que la por no deixa veure. 

Utilitzar la violència emprada contra els nostres avantpassats d'una manera tan barata ens envileix com a país i degenera el llenguatge. Una pàtria només és un conjunt d’individus lliures que s’identifiquen entre ells, la resta és barbàrie disfressada amb un vestit d'Emilio Tucci. Si no ets capaç de defensar la teva llibertat ningú no la defensarà per tu, i jo no em deixaré posar en una gàbia.