Entre la dissolució de la vella CiU i que el PDeCAT ja comença a fer llufa, cada dia hi ha més gent que es lamenta que no hi hagi una dreta catalana amb cara i ulls. Des que va començar el procés, els partits més orientats cap a la dreta o bé s'han vist arrossegats cap al friquisme –com és el cas del PPC- o bé s’han tret la corbata i han adoptat estètiques socialdemòcrates.

Al contrari del que ha passat a Espanya, a Catalunya l’emergència de l’independentisme ha enverinat l’espai polític de la dreta. Com en els darrers temps del franquisme, quan Unió Democràtica s’identificava amb l’autogestió de la Iugoslàvia comunista, el discurs d'esquerra passa un moment boníssim.

Des de la CUP fins al PSC, passant per ERC i per Podemos, a Catalunya hi ha oferta d’esquerres per a tots els gustos i matisos. El votant conservador, en canvi, se sent orfe i desorientat. Darrerament m'he trobat amb molta gent d’ordre, partidària de dotar al país d'un bon exèrcit, que si ara hi hagués eleccions votaria a la CUP.

El fenomen té una explicació molt lògica. Tot sistema es basa en dos factors: el poder i la legitimitat. En general els partits d’esquerra tendeixen a especialitzar-se en ofertes que enriqueixen la legitimitat de les institucions, mentre que les dretes posen l’èmfasi en polítiques que en remarquen el seu poder i capacitat d’obtenir resultats.

Les dretes aporten focalització i jerarquia, mentre que les esquerres aporten imaginació i sentit de la justícia. La crisi que pateixen els partits d’esquerra espanyols, per exemple, reflecteix les dificultats que l’Estat té per defensar la unitat d’Espanya sense recórrer a polítiques de caire autoritari.

La crisi de la dreta catalana, en canvi, no es pot destriar de l’estratègia victimista dels partits independentistes. Si La Vanguardia pot comparar el General Prim amb Franco sense que ningú protesti és perquè Catalunya ha desenvolupat una al·lèrgia, molt fàcil de manipular, als valors de dreta que han servit per subjugar-la.

Orfes d’un discurs que enfoqui el plet amb Espanya des d’una cultura del poder, molts votants d’ordre s'han acabat identificant amb la contundència de la CUP, més que no pas amb la retòrica bonista dels partits independentistes situats a la seva dreta. Fins ara els cupaires han demostrat una voluntat de poder més decidida que ningú, i molta resistència a les contradiccions.

Fent pagar el preu de la broma del 9-N al seu autor, o imposant el referèndum com a condició per investir Puigdemont, la CUP ha tingut un paper decisiu a l’hora de limitar la gesticulació de l’independentisme. Tot i els esforços que els diaris espanyols fan per pintar-los com una colla de peluts que ens durien a la Rabassada si poguessin, la CUP té més a veure amb la CNT dels esperantistes i del Noi del Sucre que no pas amb la FAI.

Per descomptat, la dreta espanyola també juga, i Rajoy i el pont aeri no desisteixen d’intentar domesticar els cupaires. Ara, per exemple, miren d'embolicar-los en una dinàmica de desobediència que espanti a les tietes i, a l'hora, cremi les energies del referèndum amb gestos d'autoafirmació folklòrica, d'inspiració masista. 

La carta de la desobediència és delicada perquè dos o tres milions de Joan Coma desobeint al mateix temps, el mateix dia, i en nom d'un mateix discurs polític clar i ben comunicat, poden posar l'Estat contra els tractats internacionals que ha signat i crear una situació irreversible. Però si la desobediència es converteix en un goteig constant de petits màrtirs, no passarà de fer l'efecte de quatre picades de mosquit en la pota d'un elefant.

Enric Vila
Opinió Just RUI it Enric Vila