Els diaris espanyols semblaven ahir molt satisfets perquè el Tribunal Constitucional d'Alemanya ha emès una interlocutòria d’inadmissió a una petició de celebrar un Referèndum a Baviera. La decisió és sumaríssima i pot encetar un debat polític més profund del que pretén la premsa espanyola.

Per començar, una inadmissió no és una sentència. Si la petició d’exercir el dret a l’autodeterminació hagués arribat de part del Parlament bavarès o de part dels partits majoritaris d’aquell land, el TCA hauria hagut d'emetre una decisió més raonada. No n’hauria tingut prou amb aquest paperot de quatre linies que esmenta el Referèndum quasi de passada.

Jo diria que el TCA es cura en salut per protegir-se davant del xoc de cultures constitucionals que s’està gestant a Europa i que, de fet, ja ha provocat el Brèxit i l’enfrontament entre Catalunya i Espanya. És curiós que d’aquesta interlocutòria només se n’hagi fet ressò el Washington Post i, a través seu, la premsa de Rajoy. Que jo sàpiga, fins ahir cap diari alemany o bavarès, n’havia fet esment. 

Segurament el fet que la Constitució Alemanya fos imposada pels americans, igual que la japonesa o que la iraquiana, és un tema que no ve de gust recordar, sobretot perquè els bavaresos ja van insistir en aquell moment que els titulars dels poders constituents havien de ser els Lander. Tenint en compte que el partit que ha fet la petició no supera del 2.1 per cent dels vots des del 1966, és possible que la qüestió no s'hagi plantejat de la forma adequada, o que algú s’hagi deixat utilitzar.

A Catalunya, ja sabem com es pot intentar boicotejar l’exercici de l’autodeterminació per una barreja s’incompetencia, d’hipocresia i de cinisme. Atesos els precedents, tampoc és cap sorpresa que la notícia arribi una setmana abans que Brussel·les aculli unes jornades dedicades a la legalitat dels referèndums unilaterals, protagonitzades per escocesos, flamencs, catalans, irlandesos, bascos i grecs.

Com ja vaig escriure fa uns mesos, Espanya és l’únic Estat d'Europa que s’ha beneficiat de les polítiques de Hitler dues vegades. Primer per imposar una dictadura militar d’arrel castellana i després per continuar la tasca d’esborrar Catalunya dels mapes acusant de nazis, de racistes o de contraris a la llei els catalans més bel·ligerants amb les polítiques d’assimilació. 

No entraré a explicar fins a quin punt la guerra i la dictadura de Franco van ajudar Hitler a trobar les condicions per organitzar el seu cristo mundial. És evident que si la Segona República i Catalunya no haguessin estat aniquilades pel feixisme, els nazis s’haurien trobat en un context més advers i combatiu, i Baviera segurament no es trobaria avui atrapada en una Constitució militant, única al món, dissenyada com una presó de llibertats. 

Les tragèdies del segle XX tenen importància perquè, com diu Bruce Ackermann, Europa està vivint una crisi similar a la que va provocar la caiguda de Weimar. Espanya, Itàlia i Alemanya podrien tornar a constituir un altre eix del mal que frenés el progrés de la humanitat. La seva cultura constitucional disfressa un autoritatisme que a la llarga només pot afavorir Estats multitudinaris i centralistes com Rússia o la Xina.

Després de descolonitzar el tercer món i l’Europa oriental, curiosament l’avenç de la democràcia ha quedat encallat a la part més occidental del continent, la que durant 500 anys va ser el centre del món. Com explico a Londres-París-Barcelona, cada vegada es veurà més clar que el patriotisme constitucional d'Habermas i d’Aznar és l’última impostura d’un sistema d’equilibris que va quedar ferit de mort amb Hitler i els seus amics.

El futur de la democràcia passa per descolonitzar les nacions que, com Catalunya, Flandes o Venècia, van pagar amb la seva llibertat l’hegemonia del vell ordre europeu. Perquè la Unió Europea funcioni i tingui un pes al món, cada poble ha de poder tenir l'oportunitat de ser lliure i de tenir un vot a la ONU. Altrament el missatge que envies a la comunitat internacional és que els míssils continuen sent més importants que la cultura i el comerç, i que les diferències entre la Xina i els Estats Units en el fons només són formals.

Occident hauria de tenir en compte més que mai allò que deia Ciceró, que la força de Roma no venia de les seves legions, sinó de les virtuts que aquestes encarnaven.