El community manager de PDeCAT va piular ahir un article de Stéphane Michonneau al diari Libération imprescindible per entendre la dinàmica que alguns sectors intenten revifar des de la frenada del 10 d’octubre. Michonneau coneix la història del país millor que la majoria de polítics catalans, i no cal dir que tots els corresponsals estrangers.

Professor de la Universitat de Lille, té un llibre titulat Barcelona: memòria i identitat que descriu els orígens del catalanisme i l'esquizofrènia identitària de les elits del país a través de la política de l’ajuntament de la ciutat, a finals del segle XIX. El darrer discurs de Puigdemont al Parlament i la carta que li va enviar ahir a Rajoy poden aparèixer com dos grans galimaties, si no s’interpreten a la llum de les tesis de Michonneau. 

Més enllà de la retòrica, els gestos de la Generalitat i la seva premsa amiga han seguit fins ara, de manera més o menys subtil, l’esperit del doble patriotisme que Michonneau explica en el seu llibre per definir les tàctiques de les elits barcelonines. Segons assenyala l’acadèmic, la declaració de Puigdemont perseguia, amb el seu estil volgudament confús, l'objectiu de fons del catalanisme secular: “afirmar la sobirania de la nació, dins un conjunt espanyol per redefinir”.

Fins ara, la gesticulació victimista de la majoria de líders independentistes ha seguit connectada de manera compulsiva amb l’esperit d’aquella sentència de Víctor Balaguer que diu que “la història de Catalunya és sobretot la història de la llibertat d’Espanya”. Com ja va passar amb la Renaixença, el processisme ha esdevingut un intent histriònic de posar els anhels emancipadors del poble català al servei dels interessos de les classes dirigents de Barcelona. 

Com fa 150 anys, la globalització ha deixat les elits catalanes atrapades entre dos focs: la pressió centralitzadora de Madrid i el sentiment independentista del país. Arribats a la cruïlla definitiva, ara es veu que el processisme és una actualització del discurs de sempre; és a dir, un relat que mira de gestionar el conflicte permanent que les classes dirigents de Barcelona mantenen amb el govern de Madrid i, al mateix temps, amb el seu propi país. 

Des d’aquest punt de vista, Michonneau afirma que els darrers moviments de Puigdemont són coherents amb la voluntat del catalanisme de mantenir al preu que sigui una posició d’interlocutor hegemònic entre Catalunya i Espanya. Michonneau compara el discurs de Puigdemont al Parlament amb la proclama de Macià, que va declarar la República catalana com Estat integrant de la Federació Ibèrica o amb la de Companys que va situar Catalunya com a Estat de la República federal espanyola.

Segons l’acadèmic, el president va insinuar la independència per controlar un moviment de base que el podria depassar en qualsevol moment i tot seguit la va suspendre per establir un diàleg amb Madrid “sobre l’arquitectura territorial de l’Estat”. Segons l’articulista, els darrers gestos de Puigdemont segueixen la filosofia de Cambó, que volia fer alhora de Bolívar de Catalunya i de Bismarck d’Espanya. 

Des d'aquest prisma, costa menys d’entendre la carta d'aclariment que Puigdemont va enviar ahir al govern del PP, així com la resposta seca de Rajoy, que li ve a dir: “controla la teva terregada i deixa d’emprenyar”. També s’entenen millor les declaracions plenes d'ambigüitats i sobre entesos que alguns dirigents independentistes han fet els darrers mesos i la insistència de diaris i televisions en la necessitat d’evitar la violència.

L’article de Ferran Rodés a l’Ara, L’autoritat de la gent de pau, és un bon exemple de la campanya de la por que les elits de Barcelona han engegat per mirar de recuperar el control de Catalunya, d'ençà del referèndum. L’article de Rodés, afirmant que la DUI provocaria “encara més violència”, és la versió pedagògica d’aquell article que Jordi Évole va publicar a El Periódico  vaticinant la guerra civil, si Puigdemont no feia marxa enrera.

El catalanisme clàssic estava pensat per gestionar l’agressivitat de l’Estat en un entorn de guerres i de neteges ètniques. L’independentisme el va fer envellir posant en relació la llibertat amb una urna. També va fer una altra cosa: va treure els catalans de la seva gàbia de temors i els va demostrar que ni són covards, com deia el tòpic, ni és veritat que el país sigui més feble que els polítics, com deia Pujol.

A més, l'èxit del referèndum va posar de manifest que la democràcia espanyola no pot aguantar gaire més violència que la que va aplicar, inútilment, el passat l’1 d’octubre —altrament la policia no hauria deixat la feina a mitges—. Això fa que l'estratègia de Madrid basada en la idea pujolista que el país preferirà morir a poc a poc abans que defensar-se amb els mitjans que calgui, es basi en un perillós error de càlcul.

Fins a l’època de Pujol les estratègies descrites per Michonneau van servir per modernitzar Espanya a compte de l’empobriment de la cultura catalana i del patiment del poble compromès amb el país. Ara que hi ha un referèndum celebrat la situació és una mica diferent. En un entorn de democràcia més o menys estable tard o d’hora algú n’aplicarà el resultat, per més fantasmes del passat que els vells cacics catalanistes facin circular.

Com ja vaig explicar divendres, més enllà de les seves intencions, la frenada en sec de Puigdemont ha trencat el coll als fariseus del diàleg. Amb la detenció de Jordi Cuixart i de Jordi Sánchez es confirma que no es pot menysprear mai l'estupidesa dels dirigents espanyols, per corregir els nostres errors. Tot i que sempre hi ha la possibilitat que alguns mirin de fabricar màrtirs per anar a eleccions.