Des de fa uns mesos m'he afeccionat a navegar per punchdrink.com, un magazine digital que cobreix l'actualitat dels vins, de la cocteleria i dels alcohols en general. No sóc especialment bevedor. Però el periodisme decoratiu em serveix per entendre cap on va el món, més que no pas la propaganda política que publiquen els diaris.  

Aquest cap de setmana, fent el xafarder, vaig topar amb un reportatge que em va fer pensar en les eleccions franceses i en el tractament histeritzat que n'ha fet la premsa. La periodista se servia del passat romà del Rosselló i la Provença per discutir l'hegemonia absoluta que els vasos de vidre tenen en el món del vi des de fa poc més de mig segle.

El text era quasi un publireportatge dedicat a una empresa nord-americana que fabrica recipients de ceràmica de luxe per tota mena de beuratges. Com qualsevol text que publica el magazine, l'article era agradable de llegir i estava ben documentat. Tot i així, la intensitat que posava a prestigiar els costums dionisíacs de la tradició catalano-occitana va cridar-me l'atenció.

Fins fa dos dies reivindicar els vasos de ceràmica per beure vi hauria sigut vist com una mania de pagès. Tant se val que tingués protagonisme en les orgies romanes i en les festes populars d'algunes regions mediterrànies, a ningú no se li hauria acudit de dir que la terrissa de l'avi -o del besavi- pot proporcionar sensacions igual o superiors a les que proporcionen els vasos de vidre vienès. 

Ara que les feines artesanals revifen entre els joves, la situació ha canviat. Diumenge el Financial Times ressenyava un llibre que parla d'aquest renaixement: Masters of Craft: Old Jobs in the New Urban Economy. El fill del ministre d'Exteriors, Alfonso Dastis, vaig llegir fa poc, és un pioner d'aquesta febre. Fa uns anys va anar fins als Estats Units a fer un màster per aprendre a fabricar cervesa artesanal i ara té una empresa que en comercialitza.  

Fa un parell d'anys, també per Setmana Santa, vaig anar de vacances a Saint Rémy. Em vaig passejar per Arles, Avinyó i tota aquesta zona que Punchdrink idealitza per justificar la seva campanya a favor dels ceramistes dels Estats Units. Em va caure l'ànima als peus. Només hi havia turistes jubilats i joves sense rumb, totalment deslligats del seu paisatge. És la mateixa zona que ha votat Le Pen massivament i no ho trobo gens estrany.

Encara que la premsa oposi Macron a Le Pen, a mi em semblen dos fills del mateix espoli cultural que ha portat França a la decadència. Macron és un relativista, que s'adapta al pessimisme amb un optimisme convencional, mentre que Le Pen és una senyora nostàlgica, que enyora un món que ja no té força per tornar. Macron molesta menys perquè afirma tot allò que no té força per negar i nega tot allò que no té força per afirmar, però és fill dels mateixos robatoris que Le Pen.

Quan la França alliberada va condemnar Robert Brasillach, l'escriptor rossellonès, Paul Léautaud va escriure una nota al seu dietari que fa gràcia de llegir, ara que es recorda que el partit de Le Pen té els orígens en la França de Vichy. "Bella actitud la seva -hi deia, l'escriptor pacifista-. Si no fes un gran esforç de voluntat me'n tornaria al llit de desesperació moral, davant la colla d'abominacions que hem viscut darrerament".

La joventut de Macron no és l'expressió de cap onada democratitzadora ni regeneracionista. És més aviat el fruit d'una por al passat que França només troba el coratge d'afrontar a través del folklore lepenista. Macron diu que no té ideologia pel mateix motiu que els espanyols diuen que no són nacionalistes. Si el personalisme de Macron anés contra els bancs i els interessos de Brussel·les els diaris correrien a titllar-lo de messies, de totalitari o fins i tot de Hitler. 

"Certament és un honor ésser condemnat a mort per una colla de magistrats arribistes", deia Léautaud parlant de Brasillach. A ningú no li interessa recordar que Vichy va ser el primer règim francès que va autoritzar l'escolarització en occità. Charles Maurras, una altra bèstia negra de la història de França, va organitzar l'Action Française després de veure com Frederic Mistral cedia a la pressió dels diaris de París, que l'acusaven de traïdor per demanar l'oficialitat de la seva llengua. 

La coça al cul que Macron i Le Pen han clavat a la classe política oficial ve de la mateixa ràbia que va encendre l'antisemitisme. Quan has renunciat a les teves arrels per lliurar-te en cos i ànima a l'Estat, esperes que l'Estat et salvi i, sobretot, que et salvi abans que aquells que mantenen la seva identitat intacte. Els jueus d'ahir són els musulmans d'avui, i el problema és que París s'ha venut el patrimoni cultural de mitja França i ara resulta que no té recursos per omplir el buit que ha deixat.

Això, esclar, fa de mal dir. És més fàcil tractar Le Pen com la gran enemiga de la República. Surt més a compte penjar-li la llufa dels nazis i Vichy; tot i la feinada que han fet els seus alcaldes per assegurar el monopoli lingüístic de París i aquest mestissatge de bijuteria al qual apel·la Macron per quedar bé, quan diu que no hi ha una cultura francesa sinó moltes. 

A Espanya passa igual. Enric Juliana deia ahir que Espanya ha estat ensorrada pels interessos personals d'una facció ultra del PP. No, no. El que ha enfonsat Espanya és la seva obsessió per intentar destruir Catalunya. Creure que pots homenatjar el general Sanjurjo mentre tractes de nazis els independentistes. Aquesta jove tertuliana unionista de Rac1 que va piular ahir, contra un noi que s'havia limitat a penjar els resultats electorals de la Catalunya Nord: "Lebensraum". 

Produeix una barreja de vertigen i de satisfacció veure com una determinada Europa camina cap a l'ocàs èbria d'aquella superioritat moral que va introduïr l'esquerra caviar per blanquejar la història. Llegir com la premsa seriosa diu que Le Pen és el passat i Macron és el futur com si el passat i el futur es poguessin oposar dóna una idea prou tremenda de l'abast de la desfeta. Hom arriba a creure que realment s'acosta l'hora de Polònia i Catalunya.