VilaWeb va publicar l’altre dia una entrevista que posava al descobert totes les costures de l’urbanista Jordi Borja. Es veu que el vell guru de la Barcelona maragallista, i papi polític d’Ada Colau, està decebut amb els comuns i que amenaça de donar-se de baixa de la coordinadora del partit. 

L’Andreu Barnils és educat i donava per bo que Borja utilitzi el referèndum per tractar de "ximples" i "covards" els seus companys de projecte. Tota l’entrevista feia pena, perquè s’hi veia que el processisme té més tolerància amb els discursos barruts quan són d’esquerra que no pas quan són de dretes. 

El problema de Borja és que s’ha passat la vida anant de llest i que ara, davant d’Ada Colau i els seus joves lleons, es troba igual que Falstaff quan Enric IV li diu, després d’arribar al poder: “No et conec, vell”. Com que la CUP ha fet bandera de l’autodeterminació i ha combatut el pujolisme sense renegar de Catalunya, se sent en fals, a més d’abandonat pels seus. 

Després de criticar i de menysprear Pujol durant tants anys deu ser dur adonar-se que tu has estat igual d’hipòcrita i de fatxenda que ell. Si Borja tingués el coratge i la consistència que demana a Oriol Junqueras, diria que es va equivocar, però com que ha viscut pensant-se que sempre seria jove, adaptant el pensament als discursos de moda, prefereix reaccionar amb una rebequeria. 

El problema dels comunistes de la generació de Borja és que la majoria es van abraçar a una utopia llibresca perquè era més fàcil canalitzar el dolor de l’ocupació cap a causes teòriques que no pas intentar lluitar per la llibertat de debò. Encara que no hi vulgui pensar, no hauria pogut fer la carrera brillant que ha fet si s’hagués declarat independentista.

Si la premsa de l’Ibex 35 ataca Guardiola d’aquesta manera, com haurien acabat molts comunistes de l’edat d’Alfonso Guerra, en cas que haguessin lluitat contra l’Estat espanyol en lloc de contra el capitalisme? Borja dirà que es pensava que l’Estat podia canviar, però qualsevol persona intel·ligent sap que això és el que preferia creure per viure bé amb la consciència tranquil·la.

En definitiva, jo no trobo cap diferència entre utilitzar “les garanties” del referèndum d’excusa per boicotejar-lo abans que se celebri, com fa Xavier Domènech, i dir que votaràs a favor de la independència només per “anar contra el govern espanyol”, com fa Borja. Igual que algunes vaques sagrades del procés, els comuns miren de posar el referèndum al seu servei, i això és el que acabarà de destruir el seu prestigi. 

L’autodeterminació és com l’espasa d’Excalibur, que només pot ser emprada al servei d’un bé comú. Molts dels que comencen a fer servir el concepte han cedit a la pressió perquè tenen por que el poble català els passi per sobre i doni al referèndum una participació massa alta, que els deixi fora de la història. Ja sabem que miraran d’inventar-se algun discurs rocambolesc per intentar canviar-li el significat, com va fer Mas amb el 9-N quan era president; els estem esperant.

I ara vaig al tema personal. El que irrita Borja de la meva manera de fer tertúlies és que li recordo que el motor del món no són els diners, com diu el comunisme i l’espanyolisme català, interessat a comprar lacais. És l’amor i la resta de passions humanes que transforma la societat i fa créixer l’home i el separa de les bèsties fins i tot quan cau molt baix. 

Borja s’irrita quan em sent a la ràdio perquè li recordo que la nació catalana existeix, més enllà de la propaganda i de les excuses de saló que posa l’esquerra sibarita. L’irrito perquè en el fons sap que, en l’Estat autoritari que ell mateix diu que és Espanya, és fàcil defensar una posició sense immutar-se sempre que recitis un esquema de memòria o que siguis un cínic o un inconscient. 

El que costa, a Catalunya, és pensar sense fugir d’estudi i mantenir la calma. Per això la Mònica Terribas em serveix flors de Bach, quan veu que entro en trànsit davant d’un tema complicat, enfosquit per les cantonades truculentes de la propaganda i de la història. Vol que penetri tan tranquil com pugui fins a les entranyes de l’ocupació espanyola perquè tothom la pugui veure amb el detall i la subtilitat que la veuen els meus ulls sensibles al dolor i la injustícia.

És difícil no posar-se nerviós quan veus que les mateixes bones persones que reivindiquen la pau i el diàleg acabarien amb tu, sense pensar-hi, per fer punts davant dels espanyols. Fa gràcia que Borja parli de moderació i al mateix temps demani que Catalunya Ràdio em tregui de les tertúlies. És una manera estranya de fomentar la tolerància voler tallar el cap dels altres acusant-los d’excloents.

És una mica com dir que votaràs a favor de la independència però que la independència no t'interessa. O com defensar la república i no fer res quan t’imposen una monarquia en un referèndum constitucional d'escasses garanties democràtiques. O com acusar Andreu Nin de feixista i dos anys més tard pactar amb els nazis, aquells que posaven els avions a Franco perquè bombardegés millor Catalunya.

Per posar només uns quants exemples i no dir que, sense tertulians com jo, Borja no podria utilitzar el referèndum per fer el fatxenda perquè hi hauria eleccions autonòmiques. De res, eh? Tot ve prestat i el que no és còpia és plagi. El plaer és meu perquè ja se sap que com més clar es veu el món més necessari és saber en quin moment has de fer veure que no el veus.

De vegades em costa perquè no soc un sant ni prou valent, i per això no soc perfecte quan intento desmuntar el tou de por i de demagògia sobre el qual s'articulen els debats a Catalunya. Però com a mínim ho intento. Al capdavall no hi ha res com ésser malentès per aprendre a veure en els petits detalls el somriure màgic de l'eternitat.