M'assabento que Bon Jovi va treure disc aquest novembre. Al final resultarà que Facebook no coneix la nostra intimitat tan bé com diuen i que l'Itunes i Spotify encara tenen marge per esprémer els seus clients. Si la música en streaming ha superat els 100 milions de subscriptors sense intentar explotar la meva flaca juvenil, vol dir que encara hi ha esperança, sobretot ara que les discogràfiques comencen a recuperar-se de la bufetada que els va clavar internet.

Bon Jovi ha fet 34 anys i, tot i així, ha tornat a col·locar un disc en el primer lloc de les llistes, després de fer campanya per Hillary Clinton. Els temes no transmeten la trempera electritzant dels primers discos. Slippery When Wet i Bad Medicine eren un esclat d'adrenalina punxada a la vena. La sensació d'eufòria més semblant que recordo haver tingut a l'impacte de Bon Jovi és beure'm la primera Coca-cola i fer el primer petó amb llengua. 

He repassat l'Itunes i, a partir de la segona meitat dels anys 90, les cançons es van tornant una caricatura. Alguna cosa deu fallar a Occident quan Bon Jovi encara ven tants discos. El 2013 van ser la banda que va donar més beneficis en directe. Una cosa és que els vells rockers no es morin mai i l'altre és que acaparin l'atenció com si fossin Felipe González. Quan els vaig veure en directe després de Keep the Faith, ja els vaig trobar un pèl gagàs. Ara deuen semblar el Davos del rock dur, Xina donant lliçons de liberalisme.

A la fotografia del disc nou, This House is not for Sale, el cantant apareix ben conservat però amb el cabell curt. En una entrevista al Financial Times explica que, en les primers promocions, les noies periodistes només s'interessaven pel seu físic. Parlo de l'època de Runaway, que va ser la més femenina, quan portava aquella melena d'anunci de perruqueria amb els ulls pintats i l'escot de la camisa ben obert, ensenyant els pèls a l'estil mediterrani -els seus avantpassats són de Sicília, fills del nostre imperi- 

A diferència de la majoria de bandes de rock dur dels anys 80, Bon Jovi no es va deixar enlluernar pel clima de disbauxa del panorama californià. El cantant encara està casat amb la nòvia de l'Institut i les lletres tenen una tirada més semblant a Bruce Springsteen que no pas a Motley Crue o a Poison. El guitarrista, el meu estimat Richie Sambora, és un home més voluble. Després de treure un disc molt bo en solitari, es va desorientar i, fa un parell d'anys, la banda de New Jersey va haver de prescindir-ne. 

Mantenir el rumb durant tants anys deu ser difícil. De vegades l'èxit ens despista de la nostra feina, i d'altres ens despista la manca de reconeixement. El talent es gasta perquè tothom espera coses molt concretes de la vida i perquè mai no en tenim prou de res. Som animals socials i la gent del nostre entorn ens jutja per comparació encara que no vulgui. Quan creiem que l'esforç no ens compensa, sigui perquè les periodistes se'ns volen follar en comptes d'escoltar la música que fem, o perquè les gratificacions materials no arriben, la força creativa es debilita.

La majoria de la gent es protegeix amb fórmules segures i viu a través de coses cada vegada més petites. També hi ha les persones que esperen el moment ideal per actuar tota la vida, posant-se excuses per no perdre l'esperança. L'artista crea entre cants de sirena que li recorden constantment la lògica paradoxal de l'existència. Entre l'hedonisme descarnat i les sublimacions més èpiques, el millor tracte que pots aconseguir és que el camí es vagi estrenyent a mesura que siguis capaç de compensar la pèrdua d'energia amb saviesa. 

Per mantenir el rumb cal tenir paciència i guardar un bon equilibri entre els premis que obtens i els premis que posposes. Si tens cura a destriar el gra de la palla, la força del món t'ajudarà a fer la feina. Com diu l'òs Baloo, no surt a compte preocupar-se; si no mires d'inventar la sopa d'all, sempre tindràs a l'abast les necessitats bàsiques de la vida. Al final, a banda de la sort, que és un element cabdal -encara que no es vulgui reconèixer-, els fruits del talent també depenen de l'entorn, i hi ha entorns que desgasten més que d'altres. 

Abans de repassar l'article, llegeixo que els xinesos han decidit traduir Incerta Glòria -més mig segle després de la seva publicació a Espanya. Joan Sales, ara sí que, finalment, pots acabar-te de morir tranquil!