Alguns matins, mentre em rento les dents o m’afaito després de la dutxa, em sorprenc buscant en el mirall el nen que vaig ser. Si me l'hagués trobat aquest Nadal en una taula familiar, que hauria pensat de mi? O què hauria pensat jo d'ell –a la merda Freud i la propaganda sentimental dels mestres i els polítics–. I qui diu el nen, diu l'adolescent, perquè no he perdut només el ros angelical, també he perdut la melena de lleó.

Em sembla que la felicitat seria més fàcil de gestionar si poguéssim aplegar en una mateixa habitació les persones que vam ser. Estaria bé saber si encara som capaços de tenir amb els nostres esborranys una conversa divertida i agradable. Si pogués parlar amb el meu jo ros, amb el meu jo melenut i el meu jo universitari, estic força segur que tots plegats ens aniríem elevant i que la veu del nostre amic interior s’aniria fent cada cop més intel·ligent i definida.

Posats a experimentar, també podria convocar els amics, amb les seves diverses versions, naturalment. L'Àstrid parlaria anglès amb accent ianqui. I vindria l’Huc amb la guitarra, i la Natàlia amb els llibres i el casc de miner, i la Marisol amb els quaderns de dibuix i la disfressa de pantera rosa, i el Salvador amb el llapis d'Oscar Wilde, i el Roger amb els manuals de matemàtiques. Al final, més que una habitació, necessitaria un hotel sencer perquè també hi portaria la família: el pare vestit de salesià, la mare amb les trenes, l'avi amb el fusell...

Suposo que de vegades busco en el mirall la criatura que vaig ser, igual que molta gent es reafirma repassant fotografies velles. Tot i així, aquest Nadal dec haver estat molt atent perquè ahir em vaig retrobar amb la infantesa en la fesomia d'un lector desconegut que em volia comprar un llibre. Mentre parlàvem al mig del carrer –alçant la veu, per superar el soroll dels cotxes– me l'anava mirant bé.

Al final, justament quan m’explicava que venia de passar uns quants anys als Estats Units, el vaig tallar: "Perdona, però és que em fa l’efecte que et conec d’alguna cosa".

 Resulta que era el fill d'una cangur que vaig tenir quan era molt petit. 

–Ja m'ho diuen, que m'assemblo a la meva mare.

–És la primera persona amb la qual tinc record d'haver hagut de disculpar-me. Bé, em van obligar els meus pares. Era tremendament tossut i orgullós.

Sovint les decepcions i els patiments vénen de no saber del cert quina relació hi ha entre les persones que hem sigut i la persona que som o podem ser. Hi ha un vers de Rimbaud, que Moustaki canta molt bé, i que diu: Jo sóc un altre. A la merda Rimbaud també, per avui. Jo sóc jo. I tu ets tu. I tot el que no sigui això només ens empeny a la monotonia freda, morbosa i grotesca de les calaveres. 

És veritat que de vegades pot semblar que un és una multitud, o que ha deixat de controlar l’evolució de la seva matèria primera. Però si hi pensem, veurem que només quan sabem connectar amb aquells aspectes que ens fan únics i una mica divins, podem accedir a una imatge prou completa del món com per col·laborar-hi amb la màxima eficàcia i economia.