Twitter estava traumatitzat ahir per una frase meva dita en una tertúlia als matins de Catalunya Ràdio que El Periódico va utilitzar per vendre el seu periodisme mentider i populista. Parlàvem de les polítiques que Vladímir Putin està impulsant contra les dones i vaig comentar que no es poden deslligar del pols que Rússia manté amb Occident. 

Putin intenta crear una idea de món alternativa liderada per Moscou i ataca els elements de la democràcia occidental que considera més simbòlics però també més febles i inestables. Ja ho va fer legislant contra els gais i era d'esperar que atemptés contra els drets de les dones. El fet que la llei hagi estat presentada a la Duma per una diputada reforça l'argument que es tracta d'una política de fons identitari.

Tot això ho vaig explicar en les meves intervencions. La polèmica va venir d’una frase que deia que, fins ara, cada vegada que la dona ha agafat protagonisme, el món ha entrat en crisi i el poder polític s'ha endurit. Potser -no ho sé- quan m'explico dono massa coses per descomptades. Però no hi ha cap context que sigui objectiu i, en una societat lliure i oberta, la comunicació exigeix que el receptor tingui una voluntat clara de comprendre.

La guerra entre democràcia i autoritarisme que ha desencadenat la crisi d’Occident, i el paper que les víctimes de la història juguen en aquest conflicte, són qüestions que ja vaig tractar en un llibre que es diu Londres-París-Barcelona. He pensat que els perfeccionistes que m'insulten potser voldran llegir-lo abans desfogar-se, així que n'he transcrit quatre passatges.

Utilitzar el ressentiment de les víctimes per debilitar una societat, o per deslegitimar un contrincant intel·lectual, és una pràctica tan vella com la guerra o la prostitució. Per això els valors liberals són tan importants en la cultura i en la premsa. I per això els escriptors de tots els temps han après a utilitzar els obtusos i els fanàtics per promocionar-se.

****

Després de sopar, l’Elly ha tret unes galetes, ha posat un te a bullir i hem vist Revolutionary Road. El tema de la pel·lícula és el drama de l’amor modern, la tragèdia que es produeix quan un homenet trenca les oracions a una dona que somia com un home.

La dona clàssica és un vampir encantador: «Carinyo, que em deixaràs que et xucli la sang, aquesta tarda?» Fins i tot les dones més independents necessiten vampiritzar un home, per poder estimar-lo.

Quan els rols estaven clars, la vampirització es produïa a través dels fills i això donava un marge als homes. Tolstoi va viure turmentat per la seva dona, però li va poder fer copiar vuit o nou vegades Guerra i pau. Recordo un pintoret que m’ensenyava els quadres mentre la senyora n’exaltava els matisos com si estigués davant d’un Rembrandt; no era cega, sabia com s’ha de tractar un home.

Revolutionary Road explica la tragèdia d’una dona que s’estima més la seva vida que no pas la dels seus fills. El moment clau és quan la dona agafa l’obsessió d’anar a París i li ho proposa al marit com si ho fes per al seu bé. En l'escena hi ha explicada la tragèdia de l’amor modern. La funció reproductiva donava a l’egoisme femení una transcendència que l’egoisme masculí poques vegades assoleix.

Alliberades de l’obligació de tenir fills, no m'estranya que les persones més desorientades que conec siguin dones. Estimar la teva felicitat com una mare estima els seus fills és un camí tràgic segur. Per somiar com un home, cal ser prou dur per no prendre’s els fracassos ni les crítiques gaire a la valenta. Quan la dona superi el procés de masculinització, potser sortirà de la crisàlide amb una feminitat més pura, capaç de liderar la humanitat i de donar-li un nou rumb.

De moment, la dona alliberada sovint em recorda un africà amb una ametralladora o un alemany amb una idea. No és raonable exigir tots els drets dels homes i pretendre mantenir els privilegis de princesa. Els homes sensibles hem d’aprendre a protegir-nos del totalitarisme lasciu de la dona moderna.”

****                   

“Faré una predicció: la dona serà juntament amb la Xina, l’Islam i els gais, el gran tema del segle XXI. A la universitat cada dia hi ha més noies. L’any passat vaig donar un seminari de dotze alumnes en el qual només hi havia un noi. Quan penso en les conseqüències que tindrà aquest assalt a l’acadèmia, m’espanto.

No és que pensi: qui cuinarà, qui planxarà, qui tindrà i pujarà les criatures? Tot això ja quasi ho fan les màquines. El que em pregunto és qui vetllarà per la moralitat. Els homes tenim prou imaginació per dissenyar una estructura i prou força per imposar-la, però no tenim el cul prou dur per vetllar-la.

Suposem que volem construir la societat colze a colze. Un intent ja es va fer a la baixa edat mitjana. I com va acabar? Va acabar amb la Inquisició, la liquidació de l’amor trovadoresc i l'establiment de tots els elements tirànics desenvolupats per l’estat nació.

Un altre moment estel·lar va ser l’època d’entreguerres. La república de Weimar va donar els primers sexòlegs. Als anys 20 es van publicar els primers best-sellers d’autodescobriment sexual i en les grans capitals europees les dones van començar a anar d’orgasme en orgasme. I bé, com va acabar la festa?

Avui la Maria em deia:

–Vaaaa, para ja. No ho penses de debò, això que dius.

–Hi he pensat molt –li he respost.
–Les dones de la il·lustració evitaven guerres.
–Als Salons il·lustrats s’hi va gestar la Revolució Francesa.
–A l’Àfrica les tribus més pròsperes són governades per dones.

– Sí, però no et veig vivint a l’Àfrica.

–T'adones que m'estàs dient que van donar el vot a les dones i va venir Hitler? Es podria dir el mateix dels catalans i Franco!

Tant de bo aquesta vegada sigui diferent, però fins ara la força extraordinària de la dona sempre ha acabat produïnt una ressaca enorme, quan se l’ha posat en societat. Quan la capacitat d’estimar de les dones es projecta sense obstacles, el món destarota. Les dones han d’aprendre a utilitzar la seva força; entendre que no poden estimar la seva vida com s’estima un fill, ni pretendre portar el món com es porta una casa. Els homes també ens hauríem de disciplinar i aprendre a marcar millor els nostres límits.

De moment, se'ns veu perduts i em sembla que ve una època plena de Di Caprios. Pobre, no em trec del cap la seva cara de perplexitat al final de la pel·lícula, és ben bé una cara d’Oscar. Només me l’imagino superada per la cara que devia fer el pobre amant italià de la Natàlia, quan va notar el meu consolador de 150 euros entrant-li venjativament per l’anus. 

****

He rebut aquest correu:
«La noia que t’escriu passa hores blaves. Tot i que té sentit del ridícul, aquests dies s'atura a parlar amb desconeguts al metro. No és que s’hagi tornat boja, és que a la ciutat on viu –que no és una ciutat del seu país– no troba una vàlvula d’escapament més saludable. 

Aquesta noia ja és adulta, però encara és estudiant vocacional perquè una mica puerilment vol comprendre el món i perquè un dia va adonar-se que estudiar era la millor manera de tenir la bèstia controlada. Primer va estudiar ciències, però no volia viure tancada en un laboratori fent experiments amb ratolins i també va estudiar lleis. 

Ara es pregunta si no ha après massa coses per ser una bona mare. S’estima els fills, però veu que se li ha acabat la vida que feia i no ho acaba de pair. Podria demanar ajut a les àvies o llogar una institutriu, però se sentiria com una delinqüent. La noia que t’escriu vol ajudar els fills a fer els deures. S'irrita si pensa que poden perdre el temps mirant d’entendre coneixements mal explicats. Vol que els seus fills siguin persones estables, i això demana que l’afecte i la dedicació no defalleixin. 

Aquesta noia espera molt d’ella mateixa i dels seus fills i té una família política admirable que també és molt exigent. Aquesta noia no pot desfogar-se amb ningú de la família. Els seus problemes serien considerats banalitats que ja podia haver previst davant les responsabilitats que té el seu home, hereu d’una empresa mitjana en un dels sectors més difícils que existeix. 

Suposo que per això t’escric a tu. Quan et llegeixo, sempre penso que ets igual que jo, però en versió optimista. Potser –no ho sé– és perquè tu ets un home.» 

****

Benvolguda noia trista,
No estiguis trista. A diferència del teu marit, que aviat entrarà en decadència, tu encara tens uns anys daurats per viure. La vida de l’home és com el pic de l’Everest, pugem amb molt d’esforç i baixem rodolant com una pilota. La vida de les dones té forma de carena. Les dones teniu dos grans moments, la joventut i la vellesa. 

Si jo fos tu deixaria que el teu marit treballés. Deixa’l gaudir d’aquests anys i t’ho agrairà tota la vida. No pateixis tant per la teva carrera, ni sobrevaloris la vida bohèmia. Jo sóc un pobre noi que té la sort de ser feliç a través de coses molt petites. Si no tinc fills és perquè no he trobat una dona capaç d’omplir les meves grans mancances. Encara que sembli el contrari, els homes no vivim més a prop de la vida; més a prop de la vida viviu vosaltres que sagneu i que porteu nadons al ventre. 

Els homes intel·ligents es dediquen al poder o a l’art perquè no poden parir. Per això als genis se’ls permeten algunes irresponsabilitats, com a les dones embarassades. La majoria d’homes no valen res. I no valen res per la raó que a tu et fa sentir limitada, perquè no poden gestar un fill a la seva panxa. 

Per tant, no et deixis enlluernar. Dominar un discurs és fàcil. El problema és dominar la vida concreta, tenir la paciència de fer créixer una parella o una criatura. Relacionar idees és un joc per a nens. El món intel·lectual arriba un moment que és un carreró sense sortida perquè sempre tens arguments per a tot i perds la referència de la vida, que consisteix a fer de la necessitat virtut i a prendre decisions injustes i gairebé sempre doloroses. 

Llavors, si no trobes res més que et distregui, t’has d’inventar una malaltia o buscar-te un vici, per això els bars i els hospitals estan tan plens. 

I potser també per això els homes ens morim més joves. 

Jo de tu m’animaria. 

Abraçades,
Enric

****

–«La dona catalana –em diu la Maria, ja una mica pet– és beata i provinciana, no ha estat educada per explotar el poder del sexe. Es pensa que servir-se del llit per dominar un home és de putes. Però aquesta és la gran força de la dona. T’ho dic jo que parlo uns quants idiomes i que vaig passar la tesi doctoral amb un cum laude, igual que tu. 

»Una dona mai no s’ha de significar sexualment, en públic. La dona, per fer-se respectar, ha d’anar discreta i elegant i, a l’hora, ha d’aconseguir que l’home que li interessa vegi només una gran xona cada vegada que la tingui davant seu. 

»La sensualitat és un art, ha d’entrar per la curiositat! 

»El problema és que per utilitzar la figa amb criteri cal haver vist món i cal haver rebut una bona educació i, com que les noies catalanes som encara unes principiants, tenim por que ens diguin prostitutes. En comptes d’utilitzar el sexe per manar i per ser felices, per inseguretat preferim portar els pantalons. Us intentem dominar obertament i, esclar, us acabem traumatitzant

»Les dones –diu entristint-se per la seva pròpia reflexió– encara vivim a través vostre, per molt que anem d’independents. Ens vengem de les nostres inseguretats torturant-vos amb exigències que no esteu programats per satisfer. Us ferim per demostrar que no us necessitem. Els homes sou més forts –em diu, i em passa, maternalment, la mà per la galta– però no t’ofenguis, us grateu els ous com els goril·les; les dones som més sofisticades, el cervell ens corre més de pressa. Com que estem obsessionades a demostrar que som lliures, en comptes d’ajudar-vos, us fem la vida impossible per cridar-vos l'atenció. 

»Després ens estranya que els homes intel·ligents us busqueu dones curtetes. Tu, per exemple, oblida’t de la Natàlia! Tu acabaràs amb una noia pràctica que no et doni problemes. Potser no seràs tan feliç, però com a mínim no patiràs tant. Les dones exigim als homes molt més que no ens exigim a nosaltres mateixes. I els que teniu una mica de personalitat o bé acabeu bojos o bé ens acabeu engegant a la merda. 

–De tota manera –l’he interromput– amb la Natàlia no ho vaig saber fer bé. 

–Tu ets un pobre ingenu! Aquesta noia jugava amb el teu sentiment de culpa per agafar confiança en ella mateixa i impulsar la seva carrera. Si és un clàssic: aprofitem que l’autoestima dels homes que estimeu la vostra mare passa per fer feliç una dona, per afirmar-nos. Com que en el fons no sabem què volem, preferim explotar el vostre dolor, que ens dóna rendiments immediats, que no pas arriscar-nos a fer-vos créixer. 

»Les dones, quan veiem que el nostre home està content, de seguida tenim por que ens faci el salt. Suposo que ens costa trobar raons per viure i més ara, que estem exemptes de l’obligació de tenir fills. El buit que ens ha deixat la llibertat fa que la idea de fracassar ens faci terror i que sempre calculem la forma de caure flonjo. En el fons a les dones ja ens convé estar un punt discriminades. Preferim escalfar braguetes que assumir els riscos de triar els homes per amor, és a dir, de ser realment lliures. 

I aquesta és la confessió d’una dona que té dos grans capricis: els bolsos de marca i el gintònic de Hendrick’s –tot i que aquí a Londres beu cervesa, que és molt més barata i li permet aguantar més temps a la barra