Si Rajoy s’ho pogués permetre no asseguraria amb tanta vehemència que el referèndum no es farà. Així mateix, si alguns líders de l’independentisme trobessin la manera de fer marxa enrere no dirien amb tanta seguretat que l’1 d’octubre posaran les urnes.

La por genera dogmatisme i confusió i alimenta la rumorologia. Si a Barcelona encara es xiuxiueja que el referèndum no es farà, a Madrid corre la brama que Pedro Sánchez es prepara per substituir Rajoy a la Moncloa. Diuen que vol pactar una consulta de tres preguntes encara més surrealista i loser que el 9-N.

A Barcelona hi domina la mentalitat d’esclau de la gent que es pensa que la llibertat necessita justificar-se amb raons i culpes, i que parla del preu de les coses com si Déu tingués una cadena de supermercats. Però Madrid encara no sembla haver-se adonat que cada cop que menysprea Catalunya i la barreja en les seves lluites intestines de poder tot Espanya se’n va a fer punyetes. 

Com diu Salvador Sostres, el clima polític comença a prendre un aire de 1936. La diferència és que aquesta vegada les úniques víctimes de la guerra seran els partits i els càrrecs de confiança, i potser algunes vedets que confonen el seny i la moderació amb fòbies que ni tan sols no són seves o poetes que fan veure que estan de tornada de tot sense haver intentat anar mai seriosament enlloc. 

Els diaris miren de traslladar la crispació al carrer, però al carrer la gent està tremendament tranquil·la, i no només perquè és agost. Amb Veneçuela i les performances de la CUP no n’hi ha ni per començar, per posar en marxa una dinàmica que pugui deixar Catalunya a zero, com el 1939. 

La fixació que hi ha en alguns entorns del processisme de mobilitzar la gent per reivindicar la celebració del referèndum -o el seu resultat, quan se celebri- convé massa als creadors del relat de la kale borroka per no alçar sospites. Per protestar, la gent en té prou d’anar a votar o de seguir matant alguns diaris alarmistes a cop d'indiferència. 

A Catalunya sempre hi haurà gent que voldrà vendre el referèndum, o vendre'n el resultat, o fins i tot vendre la mateixa independència, igual que a Espanya sempre hi haurà gent que demanarà mà dura contra els catalans en nom de la llei o de les glòries de l’exèrcit. Però després resulta que també hi ha eleccions i que als polítics no els agrada perdre. 

El mateix electoralisme que, durant tants anys, ha fet impossible la celebració d’un referèndum i que ara mateix el fa semblar tan complicat i èpic és el que justament l’anirà fent cada cop més convenient i difícil d'evitar. La gràcia de la democràcia és que només resisteix una dosi limitada de brutalitat i de cinisme. Fins i tot Rajoy i Ada Colau ho saben. 

Si se n’han sortit fins ara és perquè la hipocresia i la por dels seus adversaris els han donat molt marge. Però venim de discursos molt gastats i som en un moment en què la visió de poques persones que siguin capaces d'actuar i pensar de forma relaxada pot transformar la vida i la visió del món de molta gent empetitida per esperances falses o mesquines.