És curiós com, sovint, fugint d’un trauma només aconseguim reproduir les condicions necessàries per revifar-lo. Des de la caiguda del mur de Berlín tota la política occidental s’ha basat, aparentment, en una persistent obsessió per democratitzar el món i pacificar-lo. Desgraciadament, des de fa un temps les notícies ens diuen que hem aconseguit tot el contrari. 

Els Estats Units, per exemple, van començar comparant Saddam Hussein amb Hitler i ara hi ha articulistes que busquen paral.lelismes entre Donald Trump i Mussolini. Angela Merkel, també, estava tan interessada a demostrar que Alemanya havia superat el nazisme que la seva política d’acollida ha inflamat l’extrema dreta. França volia recuperar la grandeur i ja veieu com està pobrissona. Pel que fa a Espanya, l’obstinació per amagar el franquisme sota les faldilles de la Constitució ha anat despertant els vells fantasmes.

Quan van dissenyar l’ocupació d’Iraq, els americans eren tan vulnerables al dolor de Vietnam que han reproduit moltes de les seves conseqüències.

La interpretació de la història canvia amb cada generació però hi ha episodis tan incrustats en l’imaginari de les nacions que sempre acaben generant analogies tòxiques i decisions equivocades. Quan van dissenyar l’ocupació d’Iraq, els americans eren tan vulnerables al dolor de Vietnam que han tornat a reproduir moltes de les seves conseqüències. A Catalunya també tenim traumes susceptibles de ser utilitzats pels especuladors de torn i només per això ja ens mereixem tenir una cadira a l’ONU.

En les setmanes anteriors al 9N, l’episodi del 6 d’Octubre va ser invocat per tota mena d’oportunistes partidaris i contraris al Referèndum. Amb el temps es veurà que l’única cosa que el president Mas va aconseguir amb el seu simulacre va ser repetir la collonada de Companys en un entorn pacífic; és a dir perdre un temps preciós per al país i embolicar la situació espanyola. Una cosa semblant ha passat amb la unitat de l’independentisme. A còpia de llegir els conflictes del passat a través de la propaganda espanyola la unitat s’ha folkloritzat fins al punt que ja sembla de destino en lo universal.

No és casualitat que els grans líders polítics acostumin a tenir un pensament històric original

Si els historiadors s’han de concentrar en els fets, la feina dels polítics és elaborar una narrativa capaç de projectar el passat cap al futur de forma realista, d’acord amb uns objectius ideals. Això té dues implicacions. En primer lloc vol dir que un polític que vulgui aconseguir la independència no interpretarà la història –i per tant els episodis traumàtics del passat- igual que un altre que aspiri a augmentar l’autonomia o que busqui la castellanització del país.

En segon lloc vol dir que qualsevol polític que confongui el realisme amb la por a repetir els fracassos de la història acabarà engolit per la vulgaritat i el pessimisme. No és casualitat que els grans líders polítics acostumin a tenir un pensament històric original. I tampoc és casualitat que les bosses d'electors que sostenen l’independentisme sàpiguen més història que el conseller de cultura Santi Vila. En els moments de crisi les analogies amb el passat es multipliquen, però poca gent sap convertir els paral.lelismes històrics en una font saviesa. 

Els bons polítics saben revelar-se contra el determinisme i la passivitat que transmeten els corrents històrics dominants en temps de crisi

En les situacions de pressió molt poques persones prescindeixen dels tòpics i la pedanteria. Només els bons polítics saben revelar-se contra el determinisme i la passivitat que transmeten els corrents històrics dominants en temps de crisi. Això es veu observant el panorama intel.lectual espanyol, on els escriptors més sensibles escriuen sobre futbol mentre que els polítics i els intel.lectuals justifiquen els seus discursos amb arguments arnats, propis de l’Europa de la guerra freda. 

Com que les glòries espanyoles queden lluny, el discurs de molts pixatinters relaciona les expressions de la consciència històrica amb el fanatisme, el dogmatisme i la xenofòbia. Justament, el dogmatisme, la xenofòbia i el fanatisme són fenòmens presentistes i conjunturals, que surten dels interessos puerils que genera el menyspreu de la tradició. La capacitat dels polítics per superar les pressions dels estaments consolidats té molt a veure amb la seva habilitat per identificar les oportunitats que ofereixen els corrents històrics i treure'n aventatge. La capacitat de la gent d’immunitzar-se contra la propaganda depèn molt de la profunditat de la seva memòria.

La primera guerra mundial no era inevitable però era dificil d’evitar sense líders capaços de superar els clixés històrics.

La primera guerra mundial no era inevitable però al mateix temps era dificil d’evitar sense líders motivats per una idea que superés els clixés històrics. Al final, deixar que les estructures mentals del colonialisme menessin a la guerra va resultar més fàcil que trencar-les. El mateix es pot dir de la relació entre Catalunya i Espanya, o de les relacions personals. Ens caguem a sobre, prostituïm les paraules i agafem el camí aparentment més senzill. D’entrada tot va de puta mare, però poc a poc els vells traumes del passat reapareixen i quan te n’adones no tens més remei que tornar a passar a través seu un altre cop.

Em sembla que va ser Chesterton que va dir que la història està feta d'episodis que tothom estava d'acord que no havien de passar.