Hi ha dues menes de persones: les que es dediquen principalment a crear problemes i les que es dediquen a arreglar-los. Facin un ràpid repàs de la gent que coneixen o han conegut i fàcilment podran situar-los dins d'un d'aquests dos grups. 

I si és així a les famílies, als grups socials o a les empreses, ho és en grau superlatiu a la política. He tractat polítics professionals a tots els nivells durant més de 40 anys; i abans d'ubicar-los ideològicament o de valorar-ne les capacitats i els defectes, sempre em va resultar útil preguntar-me: Aquest és dels que creen problemes o dels que els solucionen? A partir d'això, almenys saps on ets i què en pots esperar.

Hi va haver un temps en què a Madrid sentíem enveja de la política catalana. Va ser quan el debat polític espanyol es va encanallar, no es llançaven idees sinó pedrades, l'aire es va omplir de sofre, els pinzells van ser substituïts per la brotxa gruixuda, els adjectius van derrotar els substantius i tot era caïnisme quinqui. En comparació amb aquella atmosfera irrespirable, Catalunya ens semblava un oasi d'equilibri i sentit comú. I era perquè en tots els bàndols (a l'esquerra i a la dreta, en el nacionalisme i en l'espanyolisme) hi havia més dirigents amb vocació de resoldre problemes que no pas amb ganes de provocar-los.

Desgraciadament, allò va canviar. A la Catalunya d'avui hi floreixen els trouble-makers mentre que els fixers han passat a ser una espècie en extinció; fins i tot són mal vistos (tot el que és racional és avui mal vist a la trasbalsada política catalana), i el seu recorregut electoral és cada cop més pobre. La qual cosa els fa més imprescindibles que mai.

Retirat de l'escena Duran i Lleida, un dels últims espècimens actius d'aquesta valuosa espècie és Miquel Iceta. Un fixer en estat pur: des del segon pla en el qual es va moure gairebé sempre o des del seu recent protagonisme, mai no se l'ha vist en una actitud que no fos la de tancar fractures i esmenar trencadisses –incloses les que va contribuir a crear amb els errors estratègics com una casa que han dut el PSC a la seva trista condició actual.

Iceta és un componedor polític: una cosa que molts associen pejorativament a “martingala” i no pas a “compondre”

Iceta és un componedor polític: una cosa que molts associen pejorativament a “martingala” i no pas a “compondre”, la qual cosa em sembla molt més adequat al cas. Li va caure a les mans la secretaria general del PSC gairebé per descart. Tractant-se d'un partit que en el que portem de segle no ha deixat de fer batzegades, perdre crèdit social, dividir-se per dins i dessagnar-se electoralment, l'herència era qualsevol cosa menys un regal. Què ha fet durant aquests dos anys amb aquest embolic?

El PSC no ha recuperat la seva força electoral ni és previsible que ho aconsegueixi en un futur pròxim, però ha frenat el que semblava una caiguda lliure. En les dues votacions del 2015, municipals i generals, va obtenir resultats molt allunyats de glòries passades, però decorosos i millors que els que se li auguraven.

El PSC és un instrument electoralment avariat, però continua sent funcionalment imprescindible. Fins i tot els seus adversaris admeten que sense el PSC tot seria més difícil –si més no- entre Catalunya i Espanya, però també dins de Catalunya. Quan es trobi una fórmula de sortida d'aquest conflicte, aquest malalt polític anomenat PSC serà un actor central per dur-la a la pràctica.

Iceta és, abans que res, un tipus realista i els seus diagnòstics solen ser correctes. Ha comprès molt bé que, arribats a aquest punt, ja no hi ha solució per a la qüestió de Catalunya que no passi per les urnes. Que aquesta passada per les urnes només servirà si és dins de l'ordre constitucional (probablement, d'una Constitució reformada que l'habiliti). I que no hi haurà solució amb guanyadors i perdedors. L'única sortida mereixedora d'aquest nom és la que acceptin la majoria dels catalans i la majoria dels espanyols, la qual cosa segurament exigeix deixar insatisfets de la mateixa manera els intransigents del nacionalisme català i els del nacionalisme espanyol.

Com que és realista, no ha trigat a assumir que, per voluntat dels ciutadans, el PSC ja no és el partit de govern que va ser durant molts anys. Se li ha encarregat una funció més modesta però igualment necessària, la de fer de pont i de frontissa en un mapa polític extremadament fragmentat i omplert de trinxeres. Allà on ningú no sembla capaç de parlar amb ningú, si us plau, que algú sigui capaç de parlar amb tots. Si aquest és l'encàrrec, ha resolt Iceta, el més patriòtic que podem fer és complir-lo el millor possible. I s'ha posat a la feina com sempre, amb professionalitat acompanyada d'un saludable esperit esportiu.

Pel camí, va ajudar a salvar algun moment de màxim perill en la sempre inestable relació entre el PSOE i el PSC. Avui la confiança mútua predomina sobre els recels, Iceta col·labora lleialment amb Sánchez sense generar hostilitat entre els anti-Sánchez (una cosa gens senzilla, tal com està el pati) i és un dels pocs dirigents respectats per tots els sectors del PSOE.

I com que no renuncia a la recuperació del PSC com a partit majoritari a Catalunya, coneix molt bé que el camí d'aquesta recuperació passa necessàriament pels ajuntaments. El PSC és un partit genèticament municipalista, més que cap altre a Espanya. Pot estar fora del Govern de la Generalitat i en minoria al Parlament, però no pot permetre's desaparèixer dels governs municipals.

Iceta ha aconseguit, des d'una posició feble, que el PSC sigui present en els governs de les quatre capitals catalanes. Té l'alcaldia de Lleida gràcies a un acord amb Ciutadans i la de Tarragona amb la col·laboració del PP i d'Unió; participa en el govern municipal de Girona amb un alcalde de Convergència; i acaba de tornar al de Barcelona mitjançant l'acord entre Collboni i Colau. Als que se senten dipositaris de les essències ideològiques potser això els sembli cínic i oportunista; per a mi és un moviment magistral d'un polític professional que coneix la seva obligació.

El primer consell que es dóna, i el més important, és el següent: “no negociï sobre posicions, negociï sobre interessos”

Els professors de Harvard Roger Fisher i William Ury van escriure en el seu dia un manual de teoria de la negociació la lectura del qual és molt recomanable per a polítics en exercici. El primer consell que donen, i el més important, és el següent: “no negociï sobre posicions, negociï sobre interessos”. Tractar que l'altre renunciï a les seves posicions i adopti les teves és camí segur cap al fracàs negociador. Identificar els interessos reals de cadascú i buscar els punts de trobada és el que permet avançar per la via de l'acord probable.

Això és el que, amb naturalitat i un higiènic sentit de l'humor, ve fent Miquel Iceta des que el conec. En els temps que corren, si aquest senyor mesurés 1,90 i tingués 40 anys i aspecte de galant, seríem davant d'un líder -i no només per a Catalunya.