Som al quarter general de la candidatura de Hillary Clinton. La tensió es palpa a l'ambient. Les últimes enquestes no asseguren una victòria demòcrata.

En aquest moment, la cúpula està reunida analitzant la situació. Han arribat suports de tot el planeta, però falta aquell que desequilibri definitivament la balança. Aquell que desfaci l'empat tècnic. Aquell que permeti als estrategs de Clinton poder respirar tranquils.

En un dels moments de més nerviosisme, s'obre la porta de la sala. Amb molta pressa i fent molt de soroll entra un dels més estrets col·laboradors de la candidata. El segueixen Barack i Michelle Obama. Tots tres fan gestos de felicitat. El seu rostre no pot dissimular l'alegria. En arribar a la llarga taula on l'equip està estudiant la situació, s’abracen amb tothom mentre deixen anar frases com “ara sí”, “ja ho tenim”, “Trump, estàs acabat” o “ha costat, però ha valgut la pena”.

Barack Obama treu de la butxaca el seu mòbil, hi escriu el codi d'accés, prem unes quantes tecles i mostra a tothom l'última enquesta publicada. Hillary treu 20 punts a Trump. La sala esclata en un sorollós aplaudiment barrejat amb crits de ràbia continguda que s'allibera, plors i una immensa emoció.

Però, de sobte, el silenci. Per què tanta joia? Què ha generat aquest canvi radical de les expectatives? Obama fa un senyal a un dels col·laboradors i per la pantalla gran de la sala, passen aquest moment: 

Efectivament, els ciutadans (i les ciutadanes) dels EUA estan pendents del que es diu a Europa, en general, i a Catalunya i Espanya, en particular. Qualsevol polític, articulista o mitjà que es manifesta a favor o en contra d’un dels dos candidats a presidir el país més poderós del món provoca un trasbals en les preferències de la gent. I acaba decantant els resultats electorals.

I, com que ho saben, tots ells (i elles) aprofiten el seu poder mediàtic per influir en el resultat final. Per això aquest esclat de joia a la seu demòcrata, perquè saben que un suport com aquest els durà a la victòria segura.

Però tornem a la sala on hi ha l'estat major de Clinton. En mig de la celebració, Michelle Obama fa callar tothom i, mirant-los fixament un per un (i una per una) els deixa anar, amb una veu profunda: “¿Heu pensat que, de la mateixa manera que a Catalunya ens donen un suport definitiu que només pot dur-nos al triomf, pot ser que a Espanya hi hagi gent que doni suport al nostre rival?”.

Ràpidament, l’expert en mitjans espanyols fa una recerca. La cara li canvia. La seva expressió barreja desolació, desconcert i pànic. De la gran pantalla que presideix la sala hi desapareix el vídeo d’en Miquel Iceta i hi apareixen diverses captures de pantalla fetes d’un mitjà espanyol aquest mateix diumenge a la tarda. Són aquestes:

L'estança ha emmudit. Tot el que havia estat alegria ha derivat en desconsol. Obama agafa el seu mòbil, torna a buscar les dades de les enquestes en temps real i... sí, efectivament, l'avantatge aconseguit minuts abans s'ha esvaït. Trump no només ha recuperat el desavantatge sinó que ara treu 10 punts.

Es confirma, doncs, la gran influència (o més) que té en l'opinió pública dels EUA les manifestacions dels diversos polítics, les portades i editorials dels diaris d'aquí, les opinions dels grans experts publicades en mitjans que als EUA són referència, les piulades d'autèntics prescriptors (i prescriptores) i vaja, així com per resumir, de tot els que es diu a favor i en contra dels candidats.

És tan bonic veure, llegir i escoltar aquest fenomen que vénen ganes que als EUA hi hagi eleccions cada sis mesos i poder fruir-lo sense aturador.