Si heu llegit el títol, segur que ho heu endevinat: el vot al Partit Popular (PP) és el que renta més blanc. El que més sepulcres emblanquina en una sola bugada. L’enhorabona: Espanya –una majoria claríssima de 7,9 milions de votants, 700.000 més que el 20-D, 2,5 milions més que el següent de la llista, el PSOE– ha netejat a les urnes la vergonya d’un partit imputat per corrupte, que ha fet de l’excepció en profit propi la norma legal imperant, podrit fins al fons de l’ànima com una tomba bíblica, i s’ha quedat tan tranquil·la.

El PP fins i tot ha tornat a guanyar a València i a Madrid, paradigmes d’un sistema institucionalitzat d’extracció de recursos públics que ha alimentat durant dècades la maquinària popular i ha deixat la decència pública –que també es mesura per la qualitat del vot– en els mínims. Ara s’entén per què no calia que pleguessis, Rita Barberá. I és cert que, el 26-J, molts deuen haver pensat, en general, que millor respirar merda que arriscar-se a perdre el cap a la guillotina d’Iglesias, el bàrbar de la cueta; o, potser, a perdre Catalunya en un Catalèxit beneït ara per una Europa que ha perdut Londres però no vol perdre Barcelona.

Poques vegades una victòria curta, potser la de Felipe, contra pronòstic, a les llunyanes eleccions del 93, amb tota la porqueria a cel obert, deu haver tingut millor regust per al guanyador. La nit del 26-J, Mariano Rajoy, coneguda la magnitud del veredicte popular, va flairar el puro de la seva vida. Les cendres de l’havà se les va espolsar damunt el cap d’Albert Rivera, el líder del fracassat Podemos de dretes, possiblement el fiasco més gran de l’alta política espanyola, és a dir, de l'alta política financero-mediàtica espanyola, des dels temps de Mario Conde.

A Catalunya, els taronges han quedat els últims, superats pel tenebrós Jorge Fernández, aquest home de qui fuig el Rei quan ha d'anar a Girona per por de caure de morros a la claveguera des de la qual l'ínclit ministre de l'Interior en funcions ha dirigit la croada contra el procés independentista amb l’infame De Alfonso com a caporal de servei, el Marco Polo a compte de l'erari públic que tenia a les seves ordres. No obstant el fracàs de C’s, la dreta profunda catalana també va respirar el 26-J a ple pulmó (i un cert independentisme de saló va mirar cap a una altra banda) malgrat la fortor que desprèn el cas a cop d'Estat (in)civil contra els anhels democràtics del poble de Catalunya. Inclosos els dels que votarien 'no' en un referèndum d'independència.

Els espanyols no han preferit una Espanya “antes roja que rota”. Directament, han preferit corruptes i immobilistes coneguts de la dreta de sempre abans que patriotes "d'esquerres" per conèixer 

Com és possible que hagi succeït? Com és possible que Espanya hagi renunciat a regenerar-se en el moment que travessa la pitjor crisi de la seva història recent? És cert que Catalunya, i Euskadi, on s’han tornat a imposar les franquícies locals del podemisme, són les úniques excepcions en el nou mapa electoral. Però en aquesta ocasió, i per molt que es pot incloure la persistència del plet català entre els factors determinants del reaccionarisme electoral d’una majoria dels ciutadans i les ciutadanes espanyoles, el cert és que aquesta vegada no han preferit una Espanya “antes roja que rota”. Directament, han preferit corruptes i immobilistes coneguts de la dreta de sempre abans que nous patriotes "d'esquerres" per conèixer. Si l’haguessin preferit, l'Espanya roja, i ho subratllo, Pablo Iglesias, aquest Pablo Iglesias que, misteriosament, va deixar de parlar del referèndum com la línia vermella per a una investidura a mitja campanya, tindria avui opcions de ser el proper president del Govern espanyol.

Fa quinze anys, a Muxía, una de les vil·les de la gallega Costa da Morte més afectades pel desastre del Prestige, es van fer un tip de votar el PP. I continuen: 47,8% el diumenge passat. Segur que recordareu com va despatxar Rajoy el 2002, aleshores ministre portaveu de José María Aznar, els primers compassos de la tragèdia: “unos pequeños hilitos con aspecto de plastilina”. “Hilitos de Bárcenas”, deu haver corroborat ara amb sorna gallega després de la collita electoral del 26-J. Aquesta vegada, els espanyols han preferit una Espanya chapapote abans que qualsevol altre experiment, i per aquí plora el Podemos d’esquerres i el sanchisme, avantpenúltima mutació d’aquell zapaterisme que encara manté el PSOE als llimbs. 

Destituït pel Parlament, l'excap d'Antifrau aviat es reincorporarà a les seves tasques al jutjat mentre Artur Mas i tres membres del govern que va impulsar el 9-N s'asseuran a la banqueta dels acusats

Diuen alguns filòsofs del Dret que la pena és el judici (nullum judicium sine poena). Que, en realitat, el dret no tendeix en últim terme a l’establiment de la justícia, ni de la veritat, sinó exclusivament a la celebració del judici. Fins al punt que, un cop fet el judici, l’únic innocent verdader (cito Agamben, Lo que queda de Auschwitz) “no és qui és absolt, sinó qui passa per la vida sense judici”. El líder del PP –i els seus votants– saben perfectament que en absolut és innocent (“Luis sé fuerte”) però el cas és que ha estat exonerat per les urnes justament perquè ja ha estat condemnat... pels mitjans. Com també ho sap el seu ministre de l’Interior en funcions, i el seu còmplice en la guerra bruta contra el sobiranisme, el magistrat De Alfonso. Destituït pel Parlament, l'excap d'Antifrau aviat es reincorporarà a les seves tasques al jutjat mentre Artur Mas i tres membres del govern que va impulsar el 9-N, aquell "succedani" de consulta que tants ulls de poll (de la ignorància) continua trepitjant, s'asseuran a la banqueta dels acusats. La pena és el judici.

Paradoxalment (o no tant) la pena de portada, també dita "de Telediario", ha esdevingut a Espanya la gran neutralitzadora de la pena de presó, el que diu molt de la capacitat d’incidència real de la premsa en el comportament dels electors, i dels responsables de la Justícia: del fons ètic que anima la tria democràtica de molts dels uns i l’executòria professional de molts dels altres. El resultat és que feta la sentència de paper, fins i tot empresonats els Bárcenas i companyia, el corrupte torna a ser votable.

La pena de portada ha esdevingut a Espanya la gran neutralitzadora de la pena de presó. El resultat és que feta la sentència de paper, fins i tot empresonats els Bárcenas i companyia, el corrupte torna a ser votable

El vot blanqueja la podridura, i, ai, fins i tot difereix la possibilitat del judici i, per tant, de la pena penal. Ha passat amb el PP i ha passat amb el PSOE i passaria amb Podemos i amb C’s.  Està passat en el cas Nóos, que afecta la línia de flotació de la Monarquia, i ha passat amb tants i tants casos emergits de la zona grisa on la (mala) política es dóna de mà amb la delinqüència de coll blanc.

El substantiu "candidat" ve del llatí candidatus i significa 'vestit de blanc'. El terme remet a les resplendents togues emblanquinades amb què s'abillaven els aspirants al consolat en les eleccions de l'antiga Roma. Potser sí, “antes roja que rota”, però no cal arribar a l’“extrem”: “abans, corrupta”. Espanya camisa blanca. Espanya és bastant així, senyora: una tomba neta com una patena, blanca com el vestit d’una núvia o un nuvi immaculat el dia del casament, de la qual de tant en tant s’escapa una oloreta que només enganya els que es volen enganyar.