Les pitjors notícies locals que hem rebut aquestes últimes setmanes tenen a veure amb delictes comesos en ramat. En diversos contextos (festes, transports, jocs escolars) hem vist com persones que potser de forma individual no haurien estat capaces de cometre excessos, aprofiten la superioritat numèrica per fer mal a qui estant sol, ja era per això més vulnerable. I en les actituds d'aquests subjectes no hi incideix l'origen o condició dels delinqüents, i pel que hem vist en el cas de l'escola mallorquina en la qual els seus companys van colpejar amb puntades de peu una nena més petita que ells, tampoc l'edat no fa de frontera per a la maldat. Els dolents poden ser de bona o mala família, d'una edat o altra. I avui dia, amb la difusió que a aquests fets poden donar les xarxes socials, encara és pitjor adonar-nos que ells, els dolents, gaudeixen fent els altres partícips de la degradació moral. Uns altres, per cert, que en fer al seu torn difusió d'aquestes conductes, s'apropen a l'autor fins a confondre's amb ell.

Quina explicació poden donar a aquestes actituds els que habitualment diuen comprendre-ho tot en la delinqüència? Potser pel fet de ser en molts casos conductes delinqüents que afecten la integritat física de dones, una part dels sempre comprensius, deixin de ser-ho per proveir-se de conceptes com la "conducta patriarcal i masclista", "gest que s'inscriu en la dominació ancestral de l'home sobre la dona" o "reconducció del paradigma femení a mer objecte sexual". I tot això podrà ser veritat, com ho són tantes altres conductes repugnants que per això i per sempre haurien de deixar de ser pastura de justificació sociocriminològica. El mal existeix, és transversal a la condició social, i no té gènere. Els dolents també són dolentes, i en els altres, amb independència d'assumir la nostra condició fal·lible, s'hi ha de tornar a obrir camí el concepte de responsabilitat. Perquè sense assumir que la llibertat comporta la responsabilitat per les nostres accions serà impossible que puguem posar límit a les conductes que mereixen el rebuig més generalitzat.

Els qui se sorprenguin que la seva desobediència sigui castigada, no seran més que altres exemples d'imbecil·litat, voluntat de manipular, o pur cinisme

En aquesta responsabilitat en molts casos hi va implícita, ens agradi o, no una certa dosi de prudència: determinats contextos són propicis perquè en ells s'hi citi el més granat de la degradació humana. Cal saber-ho. Ningú no excusarà el delinqüent, però el delinqüent existeix i res millor per a la nostra indemnitat que ser conscients d'on el perill passa de ser possible a ser altament probable. D'aquesta manera, reivindicarem també la nostra pròpia dignitat, perquè a risc d'equivocar-nos, deixarem de ser tractats com a ximples o febles que sempre necessiten protecció.

Tot això dit val també per a qui encoratja la desobediència. Sigui o no legítima, si és desobediència és il·legal, i el desobedient i els qui l'aclamin han de saber-ho. Més que res per evitar-nos després discursos incoherents o gestos grandiloqüents de sorpresa, que no poden ser així en presència d'individus intel·ligents i moralment autèntics. La resta, els qui se sorprenguin que la seva desobediència, heroica o absurda, sigui castigada, no seran més que altres tants exemples d'imbecil·litat, voluntat de manipular, o pur cinisme.