Aquesta setmana la presidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes, ha proposat que el lideratge de Rajoy sigui sotmès a una votació directe de la militància del PP en el proper congrés del partit. Per descomptat ningú no se l’ha pres seriosament. Els diaris s’han limitat a aprofitar l’ocasió per tornar a raspallar l’home que els paga les factures, malgrat que odia els periodistes.

La sortida podemita de Cifuentes és important no pas pel contingut, sinó per la comèdia. Amb la decapitació de Sánchez i la lluita de pollastres que pateix Podemos, el PP s’ha quedat sense oposició i ha de fer tots els papers de l’auca. Ara mateix l’únic adversari polític de Rajoy és l’independentisme, cosa que pot acabar deixant els podemites en una situació encara més galdosa, si Catalunya tira endavant el referèndum.

Des de l’època de Felipe González, cap partit no havia tingut una posició tan forta en el panorama polític espanyol, com la té ara el PP. La diferència és que en temps de González els partits eren organismes vius i forts, capaços de quadrar l’exèrcit i de socialitzar el benestar, mentre que ara són instruments de propaganda en descomposició que no saben com respondre als corrents socials de fons. 

El teatre podemita de Cifuentes dóna cobertura al punt feble més folklòric del PP, que és la legitimitat democràtica. Cifuentes es llueix i de passada introdueix la discrepància com si fos una vacuna. El negoci és banal però perfecte, i molt propi d'aquests polítics de revista rosa que viuen del futur dels electors, igual que els banquers d’abans de la crisi van viure dels diners dels seus clients.

El problema del PP no és la democràcia, sinó que ha destruït l’esquerra per conservar el poder i controlar la resposta de l’Estat a Catalunya. La idea de la independència desperta tants fantasmes i resulta tan inconcebible que Rajoy ha aconseguit fer creure als espanyols que és un gran conservador, quan justament és un hereu escampa que viu d'hipotecar el futur i desertitzar el present.

Aznar és l’únic que sembla veure que la deriva socialdemòcrata del PP empobreix la política espanyola en un moment importantíssim, en el qual es veuen nuvolots a l’horitzó i el problema català s'europeïtza. Tot i que de moment diu el contrari, és possible que pensi que la manera de controlar les temptacions del seu partit d'aprofitar-se de la situació de Catalunya sigui crear una altra formació més a la dreta, que condicioni l’arc parlamentari espanyol i de passada posi Ciutadans en una òrbita més madrilenya.

Fins ara Rajoy ha governat com Franco, aprofitant la por que l'Estat fa als seus adversaris per anar folkloritzant-los. El problema és que sense una oposició que el justifiqui, Rajoy pot acabar consumit pel seu propi tarannà resistencialista. De moment té gràcia que el PP es vagi convertint en aquell partit del President que tants analistes creien que acabaria liderant Artur Mas, quan el processisme controlava als partidaris de l'autodeterminació.