De vegades sembla que alguns no han entès res.

Van pensar que hi havia prou amb una sentència del Tribunal Constitucional (juny 2010) per convertir en paper mullat l’Estatut del 2006, amb la confiança que la ciutadania de Catalunya acceptaria, sense més problemes, aquesta amputació de la seva voluntat lliurement expressada a les urnes. Però abans d’un mes (juliol 2010), una manifestació convocada per Òmnium, amb el suport de 1.400 associacions i de totes les universitats catalanes, i encapçalada pels tres presidents de la Generalitat i pels tres del Parlament, amb els màxims responsables de CDC, UDC, ERC, ICV, UGT i CCOO, ocupava Barcelona sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”. A Espanya, pocs van entendre que aquell Estatut havia estat l’últim intent del catalanisme que encara pensava que podia ser possible un encaix de Catalunya en un Estat que en reconegués la singularitat, amb una proposta de mínims que no va ser acceptada ni per ERC. Poques veus, a Espanya, van formular amb tanta contundència el que aquell gest del TC significava com ho va fer el catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla, Javier Pérez-Royo: “la sentència del Tribunal Constitucional sobre la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya formalment va ser una sentència, però materialment va ser un cop d’Estat”. Alguns van pensar que la sentència acabaria amb el problema, però, abans d’un any, es va iniciar el procés de constitució de l’Assemblea Nacional Catalana, una iniciativa sense paral·lelismes a Europa, amb la Declaració de la Conferència Nacional per l’Estat Propi (abril 2011). S’iniciava un desplaçament, lent però irreversible, de la centralitat política a Catalunya.

Pocs van entendre que l’Estatut del 2006 havia estat l’últim intent del catalanisme que encara pensava que era possible una acomodació de Catalunya en un Estat que en reconegués la singularitat

Van pensar que el creixement de l’independentisme era un suflé d’enginyeria política, dirigit maquiavèl·licament per un polític (Mas) i un partit de govern (CiU) per pressionar el govern de l’Estat amb l’objectiu d’aconseguir millores en el finançament de Catalunya. Però dues manifestacions consecutives, amb pocs equivalents a Europa i amb un any de diferència, van ocupar les portades dels mitjans de comunicació de referència en el món. El “problema català”, del qual havia parlat Ortega y Gasset en els anys trenta, s’instal·lava, per quedar-se, en les agendes informatives del món. L’Onze de Setembre de 2012, sota el lema, ja inequívoc, de “Catalunya, nou Estat d’Europa”, amb una multitud molt superior a la de 2010 i que va ocupar tot el centre de Barcelona, del final de passeig de Gràcia a l’inici de la Via Laietana. I l’Onze de Setembre del 2013, sota el lema de “Via catalana cap a la independència”, amb una cadena humana que va recórrer el país, de punta a punta, entre el Pertús i Alcanar.

Van pensar que la confessió de Pujol (juliol 2014) acabaria amb el procés que estava convertint l’independentisme en la nova tendència política hegemònica a Catalunya i que, per pur desànim, la revelació faria desistir aquelles multituds que, des del 2010, reiteradament i amb tossuderia, sortien al carrer per reclamar la secessió d’Espanya de manera festiva i sense ni un sol vidre trencat. Però l’Onze de Setembre del 2014, tricentenari de l’abolició de les institucions catalanes per Felip V de Borbó, sota el lema “Ara és l’hora”, una multitud va fer novament una demostració pública de musculatura, omplint 11 quilòmetres de les dues avingudes més grans de Barcelona, la Diagonal i la Gran Via. I va ser el mateix Parlament de Catalunya, poc després (novembre 2014), el que va posar en marxa, per iniciativa pròpia, una Comissió d’investigació sobre el frau i l’evasió fiscals i les pràctiques de corrupció política, presidida per David Fernàndez, diputat per la CUP; una iniciativa absolutament inimaginable en el Parlament de l’Estat.

Van pensar que el creixement de l’independentisme era un suflé d’enginyeria política, operat maquiavèl·licament per un polític (Mas) i un partit de govern (CiU)

Van pensar que negant-se a autoritzar el referèndum que el Parlament demanava, de forma molt majoritària (84 vots a favor, 21 en contra), aconseguirien que el poble de Catalunya, del qual el Parlament n’és el representant (“El Parlament representa el poble de Catalunya”, Estatut, article 55.1), desistís de la seva voluntat, reiteradament manifestada, de poder realitzar aquesta consulta a la ciutadania per conèixer la seva voluntat. Però la consulta participativa sobre la independència del 9 de novembre del 2014 va obtenir 1.897.274 vots a favor que Catalunya fos un Estat independent, 234.848 a favor que Catalunya esdevingués un Estat i 105.245 vots negatius a aquestes dues opcions, en una iniciativa que bé pot considerar-se, objectivament, com l’acte més massiu a Catalunya de desobediència civil de les instruccions de l’Estat.

Van pensar que, amb la perspectiva d’unes eleccions al Parlament, convocades amb vocació plebiscitària sobre la independència de Catalunya, en substitució del referèndum que l’Estat espanyol es negava reiteradament a fer, podien convèncer majoritàriament la ciutadania sobre les bondats que Catalunya continuï formant part d’Espanya a partir d’una campanya basada en els anuncis apocalíptics de totes les catàstrofes i plagues bíbliques que podien caure sobre Catalunya en el cas que decidís votar formacions partidàries de la independència i que volguessin, efectivament, iniciar un procés de secessió de l’Estat espanyol: sortida de Catalunya de la Unió Europea, de l’euro i de tots els organismes internacionals; sortida de Catalunya de totes les institucions bancàries i de les principals empreses; bancarrota durant diverses generacions, incapacitat d’accedir a crèdit, fallida del sistema de pensions... Però les eleccions del 27 de setembre de 2015, tot i les profecies d’apocalipsi, van registrar un resultat inequívocament majoritari de les formacions que defensaven explícitament la independència de Catalunya (72 escons de 135).

Van pensar que la confessió de Pujol (juliol 2014) acabaria amb el procés que estava convertint l’independentisme en la nova tendència política hegemònica a Catalunya

De vegades sembla que alguns no han entès res. Un rere l’altre, cada relat que s’ha elaborat per condicionar la voluntat de la ciutadania de Catalunya i per preveure’n els seus moviments futurs, ha quedat radicalment desmentit dels fets. Sobretot, perquè partia de l’equívoc fonamental, emparat en una radical ignorància de la realitat, que el desig d’independència era una maquinació de certes elits polítiques amb interessos purament tàctics.

Ara pensen que podrà funcionar el relat fal·laç que Catalunya és un país corrupte i podrit, en el qual les màfies de tota mena regulen fins a l’últim racó de la vida social, i en el qual polítics i empresaris, funcionaris i ciutadans, empresaris i treballadors, banquers i pensionistes, són una caterva de delinqüents que, per activa o per passiva, per iniciativa pròpia o per silenci còmplice, han robat fons públics i privats sense mesura i amb voracitat, immersos sense capacitat de sortir-se’n en una espiral vertiginosa de corrupció compulsiva i patològica. Ara pensen que, havent fallat tots els altres, l’únic relat que pot funcionar és que l’apocalipsi ja és aquí i el seu nom és Catalunya: una societat malalta, incapaç de governar-se a si mateixa, indigna, viciosa i viciada.

Van pensar que podien convèncer majoritàriament la ciutadania sobre les bondats que Catalunya continuï formant part d’Espanya a partir d’una campanya basada en els anuncis apocalíptics de totes les catàstrofes i plagues bíbliques

I això no ho pensen pas pocs: només cal haver llegit i escoltat mitjans de comunicació escrits, radiofònics i televisius de referència a l’Estat, i les declaracions dels seus analistes i tertulians, així com les declaracions dels màxims líders polítics espanyols (i alguns de catalans, no faltaria més!), durant aquesta darrera setmana, per calibrar la magnitud dels despropòsits, barbaritats, insults i mentides amb què, a partir de la més obscena rumorologia i de la sospita més generalitzada i indiscriminada, es pretén construir de manera burda l’equivalència entre la voluntat d’independència i la rutina de la corrupció: Catalunya –diuen– vol ser independent per legitimar un sistema essencialment corrupte.

De vegades sembla que alguns no han entès res. Incapaços d’entendre que aquesta societat reclama, de manera molt majoritària, si no unànime, que, si hi ha corrupció, cal que s’investigui i que la llei s’apliqui sense la lassitud i la complicitat endogàmica, ni les amnisties (fiscals i de tota mena), que tan habituals són a l’Estat espanyol, són igualment incapaços d’entendre que és aquest desig de sortir d’un marc institucional que ha afavorit corrupcions a tots els nivells (de Flick i Filesa a Gürtel, Bárcenas i els ERO d’Andalusia o el cas Millet) el que ha constituït, precisament, un dels principals motors de l’independentisme a Catalunya.

Ara pensen que, havent fallat tots els altres relats, l’únic que pot funcionar és que 'l’apocalipsi ja és aquí i el seu nom és Catalunya': una societat malalta, incapaç de governar-se a si mateixa, indigna, viciosa i viciada

És com si s’hagués generalitzat a l’Estat espanyol, respecte a Catalunya, la síndrome de l’oncle Doc, aquell vell xacrós i brut de Llum d’agost, la novel·la de William Faulkner, que es va passar cinquanta anys malalt d’ira, des que la seva filla es va quedar embarassada en contra del consentiment patern, baladrejant i udolant amb crits fanàtics i obsessius, com si fos un possés, cada cop que obria la boca, només dues paraules, i a sobre repetides, llançades contra el món per desqualifica-lo: “Bitchery and abomination! Abomination and bitchery!” (“Putiferi i abominació! Abominació i putiferi!"). Aquests dies és com si l’oncle Doc s’hagués reencarnat en centenars d’analistes i opinadors, tertulians i polítics que, només de sentir la paraula “Catalunya” o “independència” o “procés”, comencen a cridar, amb la mandíbula desencaixada i els ulls esbatanats, “Putiferi i abominació! Abominació i putiferi!”, com si amb Catalunya es trobessin davant d’una hibridació esperpèntica i delirant barreja de Sodoma i Gomorra, el Chicago d’Al Capone i la Nova York dels Corleone, amb la ciutadania de Catalunya convertida en un ramat d’imbècils que no només s’ho mirarien com si no entenguessin res, sinó que hi estarien profundament d’acord amb aquest estat putrefacte de coses.

De vegades, realment, sembla que alguns no han entès res. O potser és que ho han entès perfectament. Massa i tot. I ja no saben què inventar-se.