Pau Molins ha passat aquest divendres per can Basté (RAC1). I ha parlat de la Infanta Cristina i del cas Nóos. Bàsicament perquè ell ha estat el seu advocat, el que ha aconseguit absoldre-la. I més enllà de la seva capacitat professional, Molins és un personatge comunicativament impecable: educat, amable, precís, convincent, sap ser pròxim, té sentit de l'humor, diu sense dir, les fot amb elegància... Vaja, l'advocat que tots voldríem tenir sempre a favor i mai en contra i el tertulià perfecte.

I d’entre tot el que ha dit, una insinuació sobre Manos Limpias, aquell grupuscle d'extrema dreta que es feia dir sindicat i que va ser qui va aconseguir dur la Infanta a judici: “Darrere seu s’hi amagaven foscos interessos que pretenien usar el cas per acabar amb la monarquia”. Bé, tenint en compte de quina mena de gent estem parlant, l'argument sembla raonable. Però pregunto: podria ser que això fos cert en una part i que precisament fos aquest motiu el que va acabar amb Manos Limpias. Si li sembla, repassem breument qui eren i a què dedicaven el seu temps lliure.

El líder de Manos Limpias era Miguel Bernad, que té com a grans moments mundials haver estat responsable d'organització del Frente Nacional i haver estat ungit com a cavaller d'honor de la Fundación Francisco Franco. Com va dir el poeta “no hase falta desirt nada más”. Tot i definir-se com a sindicat, al seu millor moment des de la seva creació l'any 1995, van aconseguir tenir sis delegats a l'Ajuntament de Madrid i algun altre en algun ajuntament de Castella-Lleó i Andalusia. I res més.

Bernad deia que tenia 6 mil afiliats, però reconeixia que la quota anual de 60€ la pagaven només el 30%. O sigui, així a ull, els ingressos anuals, i mai demostrats, eren d'uns 110 mil euros. I si ens el creiem, amb aquests recursos tan minsos van presentar, per exemple, fins a 17 querelles contra Baltasar Garzón, cosa que val molts diners, sobretot quan les perds totes. Això sí, van fer cim a la 18ena, quan van aconseguir inhabilitar-lo per haver-se declarat competent dels crims de la Guerra Civil i el franquisme, sabent que no ho era. I era amb aquests limitats recursos que cada any es presentaven en una mitjana de fins a 100 casos de tot tipus. Apunti: contra Mas, Ortega i Rigau pel 9-N, contra l’actor Willy Toledo per un comentari contra la Hispanidad, demanant la il·legalització de la CUP “per ser una organització política que es dedica a delinquir”, contra les seleccions esportives catalanes, contra Nunca Mais, contra l'acampada dels treballadors de Sintel a la Castellana de Madrid, contra una parròquia de Madrid que donava la comunió amb galetes, contra Juan Mari Atutxa pel cas de la dissolució del grup Sozialista Abertzaleak, contra uns bombers de Madrid que van manifestar-se en calçotets, contra els Lunnis per fer “ostentació de l'homosexualitat”, contra la Guàrdia Civil per permetre que parelles del mateix sexe visquessin a les cases caserna, contra el 15-M per ser “un entramat criminal”, contra Ada Colau pels “escarnis” a Bankia, contra el jutge de l’11-M per destruir proves que demostraven l'autoria d’ETA, contra Patxi López per reunir-se amb Batasuna, contra Samuel Eto’o per haver cridat “Madrid, cabrón, saluda al campeón” a la celebració de la Lliga del 2015, contra l'Ajuntament de Donosti governat per Bildu per no rebre els tres Reis d'Orient, per no posar pantalles per veure la selecció espanyola de futbol, etc, etc, etc.

I mai va passar res. La llei mai va actuar contra ells, tot i haver queixes que la seva presència als judicis alentia, complicava i encaria els processos. Mai ningú va investigar-ne el finançament. Mai ningú va intentar saber com era possible pagar tantes querelles condemnades al fracàs. Mai ningú va preocupar-se de si darrera d'aquestes actuacions hi havia xantatges del tipus “vostè paga i jo retiro la demanda”. Mai... fins al 29 de gener del 2016, dia que imputen la Infanta.

Tres mesos després, el 15 d'abril, la famosa UDEF inicia l'Operació Nelson contra Manos Limpias i Ausbanc per “extorsió, pertinença a organització criminal, frau en subvencions, estafa i administració deslleial”. La cosa venia d'uns indicis de la Fiscalia de l'Audiència Nacional segons els quals aquestes dues organitzacions extorsionaven entitats bancàries a canvi de “no iniciar accions legals contra elles als tribunals”. Tres dies després, el 18 d'abril, van decretar presó incondicional contra Bernad. I aquí es va acabar Manos Limpias.

Sí, Manos Limpias segurament pretenia embrutar i acabar amb la Casa Reial, com des del 1995 havia intentat embrutar i acabar amb tot el que tingués relació amb l'esquerra, amb Catalunya i amb Euskadi. I llavors semblava que a alguns ja els anava bé la seva existència. O almenys no van fer res per treure'ls de la circulació. Sí, Manos Limpias va demanar 2 milions d'euros a canvi de retirar la demanda contra la Infanta Cristina, com abans presumptament ho havia fet amb centenars de persones. Però la casualitat va voler que la seva fi arribés justament quan va arribar i no abans. El que no havia passat durant 21 anys va passar en tres mesos.

I és que la vida, de vegades, té uns coincidències mooolt coincidents...