Mai no van ser tan transcendentals unes eleccions generals a Catalunya. No em refereixo a la importància –que sempre és molta, i ara més que mai– de qui governi a Madrid, sinó a l'extraordinària influència que tindrà per a Catalunya i per a Espanya el resultat del 20D a Catalunya.

Els qui van dissenyar l'operació secessionista van estudiar bé el calendari. El pla era aprofitar l'impuls de la majoria independentista en un Parlament acabat d'elegir per prendre decisions a tota velocitat i crear fets consumats mentre Espanya estava enredada en les seves eleccions generals, amb un Parlament dissolt, un Govern en funcions i la seva capacitat de resposta clarament limitada.

Però alguna cosa no va sortir com estava previst; i avui no hi ha un Parlament i un Govern avançant a tota màquina cap a la desconnexió amb Espanya, sinó una situació institucional empantanegada i una cita electoral a la cantonada que molts miren amb justificada aprensió. El que va semblar una astuta jugada de calendari va camí de convertir-se en un desgavell que ho compliqui tot, més encara, si és possible.

En realitat, el 20D català es presenta com un perillós pas cap al precipici per a uns i com una oportunitat d'or per als altres. Els primers: Artur Mas i el PSOE. Els segons: ERC, Rajoy i Ciutadans.

Artur Mas necessita desesperadament arribar al 20D com a president electe de la Generalitat. Si no ho aconsegueix, aquí poden haver-se acabat les seves aspiracions. En la situació actual, el que menys necessiten Mas i el seu partit (o el que queda d'ell) és una nova cita amb les urnes. Des que es va pujar al carro sobiranista, cada vegada que els catalans han votat (autonòmiques, municipals, europees, és igual) per a Artur Mas cada elecció ha estat una frustració i un retrocés.

Artur Mas necessita desesperadament arribar al 20D com a president electe de la Generalitat. Si no ho aconsegueix, aquí poden haver-se acabat les seves aspiracions.

Si no arriba al 20D com a president electe, la seva situació serà la pitjor de les possibles. D'una banda, s'estén a l'honrat poble independentista la sensació que l'obstacle perquè avanci el procés no és ara mateix la perversitat del Govern de Madrid, sinó l'ambició personal d'un líder incapaç de fer-se a un costat quan la causa ho demanda. És possible que, ja que no ho entén per si mateix, la gent decideixi fer-li-ho entendre a les urnes.

D'altra banda, ja no compta amb els seus socis d'Unió. I a més, algú ha tingut la peregrina idea d'oficialitzar la liquidació de Convergència com a partit i inventar-se una marca blanca per presentar-se a aquestes eleccions, en una operació que fa pudor de camuflatge vergonyant. No hi ha major reconeixement d'un fracàs que canviar-te el nom en la vigília de l'examen perquè es noti menys qui ets.

A més, aquestes eleccions generals posaran de manifest que el nacionalisme català, que sempre ha estat decisiu a Madrid, avui ha perdut tota la capacitat d'influir en la política espanyola. Tothom parla d'aliances i coalicions per al futur Govern d'Espanya i ningú no compta per a res amb els, en altre temps decisius, vots dels nacionalistes catalans –ni els de CDC ni els d'ERC.

Si no arregla abans els seus problemes, el 21 de desembre les accions de Mas com a presidenciable estaran al nivell que ell ha portat al deute català: el dels bons porqueria.

El que passi a Catalunya el 20D també és un assumpte espinós per als socialistes. No tant per al PSC d'Iceta –que ja té el cos fet als cops i ho resisteix tot–, com per al PSOE de Sánchez.

En les quatre eleccions generals celebrades al segle XXI, gairebé quatre de cada deu diputats socialistes han estat elegits a Andalusia o a Catalunya. Sense aquests dos motors funcionant al màxim, la nau electoral socialista no s'enlaira. Per assolir un resultat no ja victoriós sinó decorós, el PSOE necessitaria més de 40 escons andalusos i catalans. I pel que fa a Catalunya, el PSC pot estar ben content si arriba a 10 escons. Així que ja em diran vostès d'on pretén treure Pedro-ens-uneix tot el que li falta.

El PSOE necessitaria més de 40 escons andalusos i catalans. I pel que fa a Catalunya, el PSC pot estar ben content si arriba a 10 escons

Anem amb els que miren el 20D amb esperança, com correspon a la vigília de la loteria: el primer és Esquerra i singularment el seu líder, Oriol Junqueras. Té una excel·lent oportunitat de reequilibrar a favor seu la relació de forces dins del nacionalisme. Primer, perquè el descens de CDC –o com es digui– està cantat; i segon perquè la CUP ha decidit coherentment no presentar-se a les eleccions d'un Estat que no reconeixen com el seu, i és raonable suposar que el principal beneficiari d'aquests vots orfes serà ERC. Jo al seu lloc no em conformaria amb menys que un empat.

Quan la candidatura presidencial de Mas capoti definitivament i emergeixi l'esfereïdor espectre de la repetició d'eleccions, hi haurà un clamor per un candidat de consens independentista. I si ha obtingut un excel·lent resultat en les generals, pot ser que Junqueras hagi de sacrificar-se per la pàtria i fer un pas endavant amb la vènia de la CUP. Ell ja ha vist la jugada i en els últims dies ha fet lliscar delicades insinuacions sobre la seva disponibilitat.

El segon beneficiari del conflicte català pot ser Rajoy, al qual han llançat un salvavides providencial quan el naufragi semblava inevitable. El tipus ha reaccionat sense fer el menor efecte d'estar en funcions (de fet, tècnicament no ho està fins al 20D): aquí l'únic govern que està en funcions –i no funciona en absolut– és el de Mas.

Pot ser que els independentistes catalans hagin donat a Rajoy el que no li ha donat la pretesa recuperació econòmica: l'ocasió d'aparèixer com un estadista, reconciliar-se amb l'escampat electorat del PP i salvar in extremis la Presidència del Govern.

Pot ser que els independentistes catalans hagin donat a Rajoy el que no li ha donat la pretesa recuperació econòmica: l'ocasió d'aparèixer com un estadista

I el tercer al qual pot tocar-li la grossa a Catalunya el 20D és Albert Rivera. En el dia d'avui, Ciudadanos té moltes paperetes per ser el partit més votat a la província de Barcelona. I encara que probablement no en escons, en vots també podria quedar primer en el conjunt de Catalunya.

Per a això necessita menjar-se gran part del vot del PP i una bona porció del PSC. Ja ho va fer el 27 de setembre, així que no seria estrany que repeteixi la jugada corregida i augmentada.

Si agreguem els resultats de totes les eleccions autonòmiques celebrades el 2015, Catalunya aporta gairebé el 25% de tots els vots que obté C's en el conjunt d'Espanya. Així que una victòria ressonant a Catalunya, a més del seu valor simbòlic, posaria el partit de Rivera en condicions d'arrabassar el segon lloc al PSOE; i a partir d'allà, qui sap?

Catalunya elegeix 47 diputats en les eleccions generals. Durant el segle passat, entre CiU i el PSC es van aproximar diverses vegades als 40 escons. El novembre del 2011, entre ambdós partits en van obtenir 30. I en aquesta ocasió és possible que no arribin a 20. Perquè després diguin que no es pot córrer cap enrere.