He passat quaranta anys de la meva vida tractant i observant dirigents polítics d'alt nivell. En general, són més intel·ligents que la mitjana de la població. La competició política en una democràcia és tan summament exigent que un imbècil difícilment hi sobreviu sense que se li acabi notant la imbecil·litat. Quan els tractes en privat, t'adones que no solen anar curts de circumval·lacions cerebrals. Una altra cosa és que amb freqüència la seva manera d'actuar suggereixi el contrari.
Un consell de veterà: quan escolti els líders polítics dient simplicitats impròpies d'un adult, repetint consignes de pitet, deixant anar boles immenjables sense dissimulació o formulant proposicions contradictòries i manifestament negadores de la realitat, no pensi pas que el tipus és idiota. Pensi més aviat que vostè està sent tractat com un idiota.
La col·lecció de fal·làcies i foteses que inunda el discurs polític no mostra el nivell intel·lectual de qui parla, sinó la seva opinió sobre el nivell intel·lectual del seu auditori. Hi ha excepcions, esclar: de vegades es cola un ximple entre els llestos. Però l'encertaran més si pensen que el polític que deixa anar una estupidesa després d'una altra ens està dient estúpids.
És el cas, per exemple, del PSOE i el seu famós trilema impossible, també conegut com el del Triple No. No a permetre que governi el PP, No a Podemos i els independentistes i No que es repeteixin les eleccions. Qualsevol nen petit s'adona que un d'aquests tres nos ha de ser mentida perquè els altres dos puguin ser veritat.
Els dirigents socialistes en són conscients, encara que discrepin sobre quin dels tres nos ha de decaure. Però repeteixen les seves tres negatives com el triler de carrer mou els vasos, donant per fet que milions d'idiotes no només s'empassaran l'estafa, sinó que els aplaudiran per la seva habilitat i enteresa.
Com que allò del Triple No cada dia ven menys, després de la no-investidura de Rajoy, a Sánchez se li ha ocorregut un pedaç per continuar pedalant cap al no-res: ressuscitar el govern transversal del PSOE, Podemos i Ciutadans. Una idea original, mai abans no intentada ni fracassada. Això li dóna per a una photo-op amb Iglesias, una altra amb Rivera i uns quants talls efectistes sobre "les forces del canvi" a les campanyes basca i gallega. Una ració de pastura fresca per als seus activistes a la xarxa d'aquí al 25-S, però res més. Escultures de fum.
Els dirigents del PSOE –i en això hi coincideixen tots, els oficialistes i els crítics emboscats- semblen pensar que els seus militants són una turba de mujahidins irracionals que lapidaran sense pietat qui gosi proposar que es permeti governar l'únic partit que està en condicions de fer-ho, encara que el contrari condemni Espanya al bloqueig etern. Tenen una tan pobra opinió de "les bases" com de "la gent" (dues expressions profundament menyspreadores, com "les masses" de temps enrere, de les quals sempre se n'exclou qui les pronuncia).
No és cert: els militants del PSOE han demostrat moltes vegades que mantenen un contacte raonable amb la realitat. Viuen a la societat i detesten les terceres eleccions tant com qualsevol persona assenyada. En qualsevol cas, se suposa que el lideratge consisteix a persuadir d'allò en què es creï, no pas a seguir el curs del corrent quan condueix al precipici ni a camuflar-se després rere la bardissa perquè li parteixin la cara a un altre.
El PP repeteix sense parar que no hi ha res més important ni més urgent que donar un govern a Espanya. S'ha de fer ara, ens urgeixen, perquè els terminis se'ns tiren a sobre i si continuem esperant hi farem tard. Alhora, són conscients que només podran governar si el PSOE aixeca el veto; totes les altres coses, inclòs l'acord amb Ciutadans, són attrezzo. Però estan decidits a defensar fins a la mort que el president ha de ser Rajoy. O Mariano o ningú, repeteixen amb la impostada fe del carboner.
No hi haurà en els dos propers mesos un govern tolerat pel Partit Socialista amb Rajoy de president
Si el trilema negatiu del PSOE és insostenible, també ho és el trilema positiu del PP. Sí a un govern urgent, Sí a un acord amb el PSOE que ho faci possible i Sí a Rajoy com a president. No pot ser, senyors, i vostès ho saben. El tercer Sí fa inviables els altres dos. No hi haurà en els dos propers mesos un govern tolerat pel Partit Socialista amb Rajoy de president, així que modifiquin el seu discurs o vagin pensant a quina de les tres coses renuncien per no continuar prenent els ciutadans per idiotes.
La realitat és que els votants han donat a Rajoy dues victòries electorals consecutives, i les dues vegades ha estat incapaç de transformar aquestes victòries en governs. Els votants també han atorgat en dues ocasions a Pedro Sánchez la clau del govern d'Espanya; i ell ha tancat el cadenat per dins, s'ha empassat la clau i ha deixat el país bloquejat i sense sortida.
Així doncs, el menys que pot dir-se és que un i altre han fet una gestió desastrosa del capital polític que els seus votants els van lliurar al desembre i al juny. A qualsevol empresa conscient dels seus interessos, la junta d'accionistes acomiadaria sense contemplacions el president executiu que presentés un balanç de resultats semblant.
Per la seva part, Podemos sembra el desconcert a les seves files en sabotejar l'acord amb els socialistes quan semblava factible i proposar-lo quan és inviable. Dir ara que "els números donen" és també insultar la intel·ligència de la gent. I Ciutadans escenifica successives negociacions de saberuts programes sabent que no es duran a la pràctica, i salta d'un acord insuficient a l'altre amb l'únic propòsit de mostrar que és el campió mundial del pacte inútil.
Junts pel Sí continua explicant la faula que existeix un camí cap a la independència que no dinamita el principi de legalitat
Mentrestant, Junts pel Sí continua explicant la faula que existeix un camí cap a la independència que no dinamita el principi de legalitat ni situa Catalunya fora de la Unió Europea, i que la CUP és un lleial i fiable soci de govern i no un club de piròmans polítics. No creuen en absolut el que diuen, però el dia 11 convocaran centenars de milers de persones per donar-los unes falques amb aquest mantra i que les recitin per la Diagonal.
I jo dic que si a aquests vuit mesos de fems polítics s'hi afegeix l'agressió d'obligar-nos a votar per tercera vegada, almenys mereixem la petita compensació que no ens refreguin la cara amb unes paperetes de vot encapçalades pels mateixos ximples que han perpetrat aquest desori.
Imaginin-se que el 18 de desembre presentessin (agafin els noms com a exemples) Soraya Sáenz de Santamaría pel PP, Ángel Gabilondo pel PSOE, Iñigo Errejón per Podemos i Inés Arrimadas per Ciutadans. No sé si s'arreglaria alguna cosa, però almenys es mostraria una mica de pudor, no ens sentiríem convidats al sopar dels idiotes i no hauríem de posar-nos màscares d'oxigen per anar a votar.