A la presentació de l’execució pressupostària de l’Estat espanyol de l’exercici 2015, el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, va mencionar, sense aprofundir-hi més, que les corporacions locals havien tingut, globalment considerades, un superàvit del 0,44% del PIB, que venen a ser uns 4.400 milions d’euros.  Els ajuntaments i les diputacions són administracions que, en general, gaudeixen de molt bona salut financera.  Tots coneixem els problemes que té l’alcaldessa de Barcelona per gastar allò que ingressa, una situació extremadament envejable vista des de la Generalitat. Li sobren centenars de milions anuals. A la presidenta de la Diputació de Barcelona li passa aproximadament el mateix. No estan soles.  El fenomen és general.  Els ens locals estan molt ben finançats mentre que les comunitats autònomes, no.  És una part de la desigualtat en la distribució de recursos públics a la que es fa poca referència, però que existeix i caldria arreglar.

Els ajuntaments tenen una gran capacitat fiscal. De fet, administren dos impostos (el de bens immobles i el de vehicles) amb molta potència recaptatòria, a més de nombroses taxes i llicències, que permeten afirmar que tenen tots un model fiscal proper al concert econòmic. Tenen la seva “clau de la caixa” perquè recapten aproximadament el 60% del que ingressen, ben lluny de l’escàs 10% de les comunitats autònomes.  La resta són transferències que els hi fa l’Estat. A diferència del que passa a les comunitats autònomes amb el seu model de finançament, aquestes transferències han crescut molt entre l’any 2010 i el 2015.

Els ajuntaments tenen la seva “clau de la caixa” perquè recapten aproximadament el 60% del que ingressen, ben lluny de l’escàs 10% de les comunitats autònomes

Gestionar la seva recaptació fiscal és un desafiament complex per a molts ajuntaments, fins al punt de desbordar la seva capacitat organitzativa. Les diputacions,  a tota Espanya, s’han especialitzat en recaptar els impostos i taxes dels ajuntaments petits. En general, els ajuntaments grans tenen la seva pròpia recaptació fiscal, però n’hi ha molts prou grans (Sant Cugat, per exemple) que han vist que contractar els serveis de la seva diputació era molt més eficient que organitzar la seva pròpia estructura recaptatòria.  La Diputació de Barcelona té trajectòria acreditada d’aquesta eficiència en la matèria.

No ens ha d’estranyar doncs que les primeres passes que fes el president Artur Mas quan va  voler desenvolupar una hisenda pròpia comencessin amb convenis de col·laboració amb les quatre diputacions catalanes que han donat lloc a la xarxa “Tributs de Catalunya”. Així s’han pogut multiplicar els punts de recaptació de l’Agència Tributària de Catalunya i s’integren els sistemes d’informació. Per això mateix, el vicepresident i conseller d’Economia i Hisenda, Oriol Junqueras, s’ha apressat a fer el mateix i ratificar i estendre l’abast de la cooperació entre Generalitat i Diputacions. La Hisenda pròpia catalana passa per aquesta col·laboració. 

No ens ha d’estranyar que les comunitats autònomes amb millor capacitat de recaptació fiscal siguin les uniprovincials. Són les que tenen la sort d’integrar les diputacions

Tampoc ens ha d’estranyar, en conseqüència, que les comunitats autònomes amb millor capacitat de recaptació fiscal siguin les uniprovincials. Són les que tenen la sort d’integrar les diputacions (amb tota la capacitat de despesa que comporta, que sol estar suportada en uns ingressos excedentaris) i de poder gaudir de la seva trajectòria, organització i expertesa de recaptació fiscal. Així resulta que les comunitats autònomes de La Rioja, Múrcia o Cantàbria estan més avançades fiscalment que la Generalitat de Catalunya. També ho estan, prou que ho sabem, les províncies forals (les basques i Navarra), amb llarga tradició de recaptació de tots els impostos, i els “cabildos” insulars canaris, que administren un règim fiscal especial. 

L’anterior administració de la Generalitat ha plantat moltes llavors, que ara fructifiquen (nova seu, noves oposicions ja convocades, nous programaris, nous cossos, etc) per desplegar la hisenda pròpia, però la principal ha estat la col·laboració amb les diputacions. 

Un apunt final: amb tot el que he dit no ens ha d’estranyar tampoc que la proposta d’eliminar les diputacions que consta al pacte entre PSOE i Ciudadanos es limiti, llegida en detall, a canviar-los-hi el nom. Certament, hi ha moltes més raons per aquesta hipocresia, i potser són més importants. Donen per a un altra article.

Albert Carreras és catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra