Drets i no agenollats. És aquesta la posició corporal que exigeix la dignitat humana, l’actitud imprescindible per enfrontar-se als energúmens de la repressió espanyolista. Perquè no n’hi ha cap dubte, són energúmens. Quan em van intentar empresonar no hi vaig veure ni llei, ni dret, ni justícia, ni constitució, ni civilització, només la barbàrie d’uns energúmens disposats a projectar al meu damunt la banalitat bestial, la pulsió animal, el seu desig de fer mal. De castigar, d’escarmentar els que havíem gosat rebel·lar-nos davant de l’abús. Drets i alçats, i sense violència, però amb el poder de la dignitat humana, amb la indignació dels que no acceptem cap càstig per haver exercit els nostres drets polítics, per haver-nos comportat com a ciutadans lliures d’una democràcia consolidada al cor d’Europa. No, no és il·legal realitzar un referèndum per a la independència de Catalunya. Ni va contra la llei haver intentat independitzar Catalunya. Els que diuen que la Constitució ho prohibeix estan llegint la Constitució com els convé, no hi ha cap delicte en la separació de Catalunya. Afortunadament, nosaltres els independentistes també sabem llegir, també sabem de lleis, també tenim dret a opinar, i a votar. I a decidir. Mentre els independentistes vam ser minoritaris no hi va haver gaire problema, érem decoratius, la prova que Catalunya era diversa i democràtica. I amb reserva índia. L’autèntic problema va venir quan vam gosar guanyar repetidament les eleccions i dur a la pràctica el programa independentista. Que enlloc del món no són ni carreteres, ni escoles ni flors ni violes. El programa independentista és la independència. Ja és curiós, això.

El programa independentista és la independència. Ja és curiós, això

Drets i no agenollats. Al senyor Gonzalo Boye els seus col·legues, els advocats del judici, no el van voler perquè no s’inclinava prou, perquè té una altra constitució, una constitució anatòmica que li impedeix humiliar el cos. Per això no va formar part del famós judici. Al capdavall la dignitat del poble català és una qüestió secundària. El que és autènticament important és que les lleis, l’administració de justícia, no són un joc de paraules, un joc d’interpretacions retorçades en mans d’uns energúmens. La justícia és, arreu del món civilitzat, el darrer baluard dels pobres i dels febles davant dels rics i dels poderosos. L’autènticament important és que el senyor Gonzalo Boye ens ha retornat la confiança en la manera correcta de fer les coses. Molts van burlar-se'n. L’han insultat, l’han bescantat i marginat, l’han perseguit. Però al final s’ha vist clarament qui és i què fa, més enllà de la xerrameca interessada dels que ens volien confondre. L’anomeno senyor perquè és el que és, un gran home, una persona que ens ha retornat la dignitat com a éssers humans. Un gran advocat i una persona que pensa amb el cap però que, sobretot, pensa amb el cor. Als jutges il·lustríssims, els de la vènia, no els anomeno pas senyors, ni em mereixen cap consideració ni mirament. Només han aconseguit refermar-nos en les nostres conviccions democràtiques.