Han tornat. Els veig córrer pels carrers camí a l'autobús, amb les lleganyes enganxades als ulls i l'inapropiat lèxic après durant l'estiu que els avis relacionaran amb la punyetera televisió i la merda dels dibuixos animats. Estan radiants, morenos, macats de vida i llibertat. La canalla ocupa les voreres amb les motxilles amb rodetes com en una processó de formigues, cridats a l'ordre per les sempre poc valorades professores i acompanyants. Recordo els primers dies de classe com una barreja d'il·lusió i nervis on el més important era escollir amb qui t'asseuries al costat i a quina distància del mestre. Una decisió que marcava el curs escolar i que provocava l'aïllament de certs individus que exigien la distribució de l'aula segons el sistema alfabètic. Només aconseguien més clatellots. De tota manera, al migdia s'acabava allò, i fins i tot els més infeliços podien oblidar-se de les classes fins a l'endemà. Algunes tardes baixàvem amb les bicis i els patins al pati de l'escola i dos dies per setmana podíem anar a gimnàstica rítmica o a piscina. Els rarets anaven al conservatori i gairebé tots els nens a futbol. Ara, mentre només els afortunats tornen a casa per menjar, la majoria passen més hores a l'escola que molts adults en els seus llocs de treball. Després, són dipositats en una nova activitat esportiva, per continuar amb l'acadèmia de –molts– idiomes i acabar el dia amb les imprescindibles classes de piano i de dansa contemporània.

Aquesta setmana els universitaris es van instal·lar als seus inhabitables pisos i les nits dels dimecres i dijous tornen al seu enrenou infernal. Crits i més crits, baralles, sexe al carrer, ampolles trencades i pixada al portal. Viure en un centre històric és molt poc compatible amb un trastorn d'ansietat. I tanmateix, res a veure amb abans, quan Santiago era una ciutat literalment presa per estudiants que feien botellot fins i tot al saló de casa teva. Era l'època prèvia al Pla Bolonya, quan l'assistència a classe no era obligatòria i anar a classe era una distracció amb què només uns quants combregaven. La vida es veia passar en pijama des del sofà de quadres atrotinat del saló/cuina/menjador/casa de cites.

El gimnàs també s'ha omplert. Això m'ho imagino, perquè amb prou feines hi he tornat des de fa gairebé dos mesos. Els primers dies de setembre són massa els éssers humans que decideixen canviar de talla i no m'agrada barrejar-me amb la marabunta assedegada de suor i llàgrimes. Fa temps que vaig decidir pagar únicament sessions soltes. Com cada any, els usuaris flotants (aquests que fan nosa als de sempre i que mai no s'han tret de sobre els flotadors) aniran desapareixent gradualment a mesura que s'apropi Nadal, per tornar a treure el cap el gener pels excessos nadalencs. Són productes del capitalisme i el sentiment de culpa. És aquesta gent capaç de pagar diversos mesos seguits per "obligar-se" a anar-hi. Aquesta gent és gràcies a la qual que poden continuar funcionant les instal·lacions dels centres esportius.

Els primers dies de setembre són massa els éssers humans que decideixen canviar de talla i no m'agrada barrejar-me amb la marabunta assedegada de suor i llàgrimes

Després hi ha el futbol, el primer partit que marca l'inici del calendari més important d'Espanya: la Lliga, ara anomenada alguna cosa així com Lliga Adelante BBVA. I Gran Hermano. Dels resultats del primer partit no en tinc constància, però la notícia del model amb perruquí m'ha portat directa a la pantalla buscant aquest rastre de trampa en un caparró tan ben pentinat. Disset edicions després i després del comiat de Mercedes Milá, el programa va obtenir un 24% de share en la seva gala d'estrena, la seva segona pitjor estrena de la història, que continua sent una quota de pantalla altíssima.

I entre tantes novetats, també hi ha el desamor. Les estadístiques diuen que els divorcis augmenten fins i tot un 30 per cent el setembre pel gran nombre de separacions de parella produïdes durant el mes d'agost, el mes de les vacances. Només la sòlida, sincera i avorrida rutina podrà parar aquesta sagnia amorosa. Tornem a la feina, a l'escola, al passeig per les deu activitats extraescolars, a la preocupació pels quilos de més, al futbol i, sobretot, a Gran Hermano.