Quan Jarabe de Palo va publicar el seu primer disc el 1996, jo tenia deu anys. La seva música porta acompanyant-me des d'aleshores com una agradable banda sonora vital, però mai no m'havia coincidit veure'ls en directe ni m'havia plantejat convertir-me en fanàtica del grup. El sentit de moltes d'aquelles cançons boniques que sonaven a finals dels noranta era un buit existencial (en el sentit literal de l'expressió) per a una nena enamorada de les bandes de canalles que poblaven els escenaris i les revistes d'adolescents. Passats els 2000, quan "La flaca" es va convertir en himne i els drames se m'acumulaven al pati de l'institut i al cor, moltes vam voler ser aquella noia de la qual un cantautor es quedava corprès de matinada, obligat a compondre una cançó que sonaria a totes les ràdios del país. El tema dels cantautors es va convertir en recurrent, i a la universitat les guitarres van començar a cardar més que els cotxes amb dos tubs d'escapament. Una part del públic femení heterosexual vam començar a adorar nois dolents que cantaven a passats d'addiccions o se saltaven les lleis en lletres absurdes del pop nacional. Però no era en Pau per qui jo sospirava. La seva discreció el va mantenir sempre en un segon pla respecte a la seva música, una cosa bastant infreqüent en una indústria on la posa copava les llistes dels números u.
La persona que componia lletres d'amor que cantaven més a la llibertat que a la dependència, més a l'agraïment que al retret constant de la cançó romàntica contemporània
Fa un parell d'anys, quan Pau Donés va anunciar que patia càncer de còlon, moltes persones vam descobrir la persona que s'amagava darrere de Jarabe de Palo. La persona que componia lletres d'amor que cantaven més a la llibertat que a la dependència, més a l'agraïment que al retret constant de la cançó romàntica contemporània. Fins i tot la Flaca, absent durant dues dècades d'èxit inusitat, va decidir aparèixer en escena per parlar de la seva relació amb en Pau, destrossant la preciosa llegenda que s'havia construït entorn de la seva misteriosa figura. L'interès mediàtic de Donés augmentava a mesura que posava de manifest la seva fragilitat, i parlava obertament de la malaltia que se'l menjava per dins. Llavors, un dia perdut qualsevol, conduint de camí qualsevol lloc, vaig escoltar això a la ràdio del cotxe.
Ahora que empiezo de cero,
que el tiempo es humo que el tiempo es incierto
Ahora, que ya no me creo que la vida sea un sueño
Ahora, que sólo el ahora es lo único que tengo
Ahora que sólo me queda esperar a que llegue el ahora.
La cançó, "Humo", l'havia compost Pau Donés al seu gran amor, la vida, la que perdem diàriament sense saber què fem ni on anem, com si el temps fos un crèdit pagat a la perpetuïtat. La primera vegada que la vaig escoltar els ulls se'm van entelar i la cançó em va posar trista. Va ser una tristesa alliberadora. En una època en què el lobby del benestar extingeix els sentiments i els xamans de la felicitat ofereixen pocions miraculoses per a qualsevol problema, reconèixer-se trist comença a ser una vergonya. Estar malalt no és fàcil i tampoc agradable de transmetre. La malaltia no es considera sexi i molta gent se sent incòmoda en converses que inclouen el dolor i la possibilitat de la mort. Tots els malalts de càncer saben que la malaltia és l'elefant a l'habitació de què fugim com pollastres sense cap fins que se'ns presenta al cos o a la vida. La malaltia és una qüestió tan íntima que la posició pública de Pau Donés em sembla d'una generositat impagable.
La malaltia és una qüestió tan íntima que la posició pública de Pau Donés em sembla d'una generositat impagable
En els últims mesos he llegit cada entrevista del músic que queia a les meves mans, i vaig revisitar tots els discos del grup. Me'n vaig anar a Cuba i vaig gastar els ulls buscant els coralls negres de l'Havana. Vaig descobrir coses meravelloses de la biografia d'aquell artista que havia passat tan desapercebut per a mi, com la seva dislèxia que gairebé l'impossibilita per a la lectura, la seva afició al camp, o el suïcidi de la seva mare quan ell tenia 16 anys. Al juny em van regalar unes entrades per al Festival de la Luz, un esdeveniment que organitza Luz Casal a Galícia amb músics de tot el país i l'entrada del qual es destina íntegrament a la lluita contra el càncer. Jarabe de Palo hi anaven i no volia perdre-me'ls.
Amb els deures fets em vaig plantar entre el públic per gaudir de 50 palos, el disc que revisa els seus grans èxits i que va provocar la catarsi col·lectiva de milers de persones que repetien el mantra "ni miedo ni fe" fregant-se els ulls. Vam cridar per la vida i tremolar en recordar un gran amor. Ara que el masclisme s'ha apropiat de gran part de les lletres i els videoclips, les històries cantades de Pau Donés prescindeixen de la testosterona i reivindiquen la tendresa. Les seves lletres parlen de senzillesa i de sensibilitat, de la llibertat de l'individu i de la fragilitat com a arma de seducció masculina. Un gran redescobriment d'una figura imprescindible del pop espanyol. A més, els 50 palos li han vingut de meravella.