Inútil, fútil, absurd, innecessari. Irresponsable. Impronunciable. Gairebé.

Tota l'estupidesa del món cap en les seves nou lletres: matrimoni. Casar-se avui en dia és un acte de summa inconsciència, de fe religiosa, d'ingenuïtat.

La mateixa història es repeteix a moltes parts del món. Dones arrossegades al jou patriarcal en la intimitat de les seves cases, esclaves fora, esclaves dins. Casades amb qui no volen, quan no volen, encara que no vulguin. Casades pel bé de la família, per emancipar-se, casades per alimentar-se, casades per tenir virginitat, casades per no tenir-la ja. Putes. Casades per poder cardar, quan manin. Putes casades. Casades per fregar, casades per acontentar, casades per renunciar, casades per poder estimar, casades pels fills, casades per tenir fills. Casades de penal. Sense dret a esmena.

El matrimoni sense el divorci és delicte. Un crim de guerra del patriarcat.

Moltes caient en la trampa de l'amor romàntic. Deixar-ho tot per amor, perdre la feina, el cognom, la identitat. El mite del príncep blau i de la mitja taronja. Disney. L'amor que tot ho pot, encara que no pugui. Casar-se per por de la solitud. Per salvar-se. Per salvar-lo. Casar-se perquè toca, o perquè se't passa l'arròs. Per no envellir sola. Puta vella.

Casar-se per a què? I per què?

L'article 58 del Codi Civil espanyol estableix tres normes per als cònjuges basades en la convivència, la igualtat de drets i obligacions, l'ajuda mútua, el socors, el respecte i el compromís de la cura dels descendents i els ascendents. És un contracte de solidaritat basat en la protecció de la família (la suma de dos ho és) i que compta amb alguns beneficis fiscals i drets de salut. Més enllà de les facilitats burocràtiques, el matrimoni no aporta grans diferències respecte a una unió de fet, especialment quan no hi ha fills. Ni intenció de tenir-los. A més, el règim de separació de béns garanteix la independència econòmica i la protecció del patrimoni propi a cada cònjuge, mentre protegeix dels deutes contrets per l'altre. Per no haver de fer-se la Infanta. Ni la rossa.

Set divorcis per cada deu matrimonis. Ja ningú no es casa.

Per què? Per a què?

Se m'apareix l'holograma de Kate Millet i de Simone de Beauvoir i m'apunten amb el dit, decebudes: mala feminista

Moltes feministes heterosexuals donen suport al matrimoni LGTB, però condemnen les unions de diferent sexe. D'altres l'amaguen i utilitzen pseudònims per referir-se als seus marits. La realitat històrica del matrimoni com a presó pesa massa.

Falten pocs dies i un lema ressona al meu cap: Ni déu, ni patró, ni marit. Se m'apareix l'holograma de Kate Millet i de Simone de Beauvoir i m'apunten amb el dit, decebudes. MALA FEMINISTA. La idea de traïció em fa suar. La monogàmia és un mite. Honraràs la no-dependència. El no-compromís. Santificaràs el poliamor. Desconstrueix-te, reconstrueix-te i troba la veritat. Ni et casis ni t'embarquis. Penso a cancel·lar-ho tot i aparèixer vestida de Pikachu a First Dates. Busco còmplices.

Frida Khalo, casada.

Virginia Woolf, casada.

Betty Friednan, casada.

Chimamanda Ngozi, casada.

Caitlin Moran, casada.

Ellen Degeneres, lesbiana, casada.

Marcela Lagarde, casada, fins a tres vegades.

Gloria Steinem, representant de la segona onada, molt crítica amb la institució matrimonial en els setanta. Casada als 60 anys quan la llei de matrimoni es va fer igualitària als EUA.

Torno a l'Amor Líquid de Zygmunt Bauman i em consolo amb Manolo Rivas: "Casar-se, avui, aquí, no és un acte de submissió a la convenció social. Al contrari, un acte d'unió entre iguals, moguts pel desig i la voluntat de conviure i compartir, és una transgressió".

Ho vaig decidir de sobte, com ho faig tot. Va ser poc temps després de la presentació del meu llibre a Madrid. Em va acompanyar durant les esgotadores jornades d'entrevistes. Mentre parlava de masclisme, de sexe, d'ego masculí, d'abusos laborals, de maltractaments, de fidelitat, de maternitat, d'amor i de desamors. Sempre discret, orgullós. Vaig saber que era un bon company. Vam venir a casa, vam fer l'amor, i l'hi vaig demanar d'una forma gairebé pueril: escrivint-ho en un llibre. Vam fer broma sobre el tema en un futur llunyà, vam fer referència a la mida de l'aparell reproductor de cada un, i sis mesos més tard creuàvem de la mà el Pazo de Mugartegui de Pontevedra. Carme Fouces, la regidora d'Igualtat que oficiava la cerimònia, va dir: "És difícil ser feminista, però tampoc no és fàcil ser parella d'una feminista".

Simone, Chavela, Frida, Janis, Concepció, la Pasionaria, Marie, Rosa Parks, Emmy Noether, Lena, Pippi Calcesllargues… totes van presidir cada una de les taules del casament. Als convidats els vam regalar ulleres morades. Brindem amb l'"Amor, Amor de mis Amores" de Natalia Lafourcade i la cerimònia es va convertir en una catarsi col·lectiva, un cant al compromís lliure, a la il·lusió de l'eternitat. Vaig descobrir que els meus germans tenien sentiments i vaig confirmar que els meus amics són àngels sense ales. Ballem i vam menjar i vam beure fins que els hologrames van desaparèixer, i em vaig sentir privilegiada per poder elegir.

No casar-se mai. Conviure i no casar-se. No conviure, no casar-se. Casar-se i divorciar-se i tornar a casar-se. Amb el mateix, amb d'altres. Casar-se amb 30 o amb 50. Casar-se el primer any. Casar-se quan el sexe és un ritual que s'executa amb dutxa prèvia, llit i calefacció. Casar-se quan el sexe és un impuls animal que se sadolla a la cuina o al cotxe sense arribar a desvestir-se. Casar-se quan el llit té tatuada la seva esquena. Casar-se quan ningú no ho espera.

Casar-se per a què, si no serveix de res? Per a res.

Míriam Díez
Opinió L'univers d'Emily Dickinson Míriam Díez
Diana López
Opinió L'àmbit personal és polític Diana López