Acabo d'estrenar l'any 2017 amb un mal de regla horrible, empatxada amb el festival de carn de dona televisat i amb dolor a l'ànima i a la cartera per les despeses nadalenques que enguany, segons una coneguda consultora, s'haurien d'acostar als 682 euros per persona. Una dada curiosa tenint en compte que un de cada tres espanyols cobra, a tot estirar, el salari mínim interprofessional. Fins fa tres dies exactes això eren 655 euros mensuals i el 70% dels treballadors que ho percebien eren dones que, com Cristina Pedroche, podien aspirar a tot estirar a una diminuta porció de vestit de Cap d'Any. I encara així, les que cotitzen formen part del grup d'afortunades, ja que continua existint una gran massa de dones que treballen al marge de la llei i sense prestacions de cap mena ni seguretat social. La majoria, al sector de la feina de la casa i de les persones dependents i, tot això, mentre seguim escoltem comentaris del tipus "no sé de què us queixeu" cada vegada que parlem dels sistemes de quotes o de l'increment dels ajuts a la maternitat.

Mentre consultava dades sobre l'increment del salari mínim (que passa dels miserables 655,20 euros mensuals als miserables 707,6) llegia a la premsa la història d'una dona que, treballant tot el dia com a cuidadora de gent gran i neteja de domicilis es treu 580 euros al mes, als quals encara hi ha de descomptar les despeses del cotxe i de la gasolina. El seu cas és similar al de moltes altres dones que no arriben a cobrar 800 euros i que augmenten aquesta bretxa salarial al nostre país –la diferència de sou entre homes i dones- que va superar el 24% el 2013 segons l'últim informe de la UGT. No obstant això, Comissions Obreres denuncia que aquesta diferència de sou ja ha superat el 30%. Entre les que tenim un sou digne, la diferència se situa en uns 4.000 euros anuals respecte als homes.

Les dones cobrem menys perquè tenim la regla?

Correcte. Ser dona ens porta problemes gairebé des que naixem. A més d'haver d'anar a treballar amb mal de regla i escoltar comentaris jocosos sobre l'estat d'ànim la tinguem o no, les feines típicament femenines estan més mal pagades que no pas les típicament masculines. Que no s'ensorri la casa és molt important, però matar l'àvia o el nen no ho hauria de ser menys. Paletes, conductors, repartidors, lampistes o pintors cobren més, de mitjana, que no pas cuidadores, perruqueres, secretàries, cambreres i fins i tot periodistes, una altra feina cada cop més feminitzada i més mal pagada. És el que jo en dic "la bretxa de la brotxa".

Ser dona ens porta problemes gairebé des que naixem

La impossible conciliació laboral és una altra de les principals causes de la diferència salarial. El pes de la família continua caient sobre les dones que una vegada i una altra renuncien a la carrera laboral o la redueixen al mínim quan arriben els nens. Les dones treballem més a casa, en concret, el doble de temps que els homes, la qual cosa implica 91 dies més a l'any de feina no remunerada que ells.

Els treballs a temps parcial recauen especialment sobre les dones (les dones que treballen a jornada completa són un 72% davant del 93% dels homes), i la temporalitat, també. En total, suportem quatre punts menys de contractació indefinida.

Les funcionàries no es deslliuren de la bretxa salarial. En l'administració pública, les dones perceben 4.243 euros menys a l'any que els homes de mitjana.

Però ni sense la regla ens en deslliurem. Perquè la bretxa salarial augmenta a partir dels 45 anys. Les dones demanem moltes més excedències per cuidar membres de la família, el que ens expulsa del mercat laboral i reverteix en pitjors condicions i més atur.

A aquest ritme, l'ONU calcula que tardarem 80 anys a assolir la igualtat salarial als països desenvolupats. Les previsions menys optimistes multipliquen per dos aquest temps.

De part meva, al pròxim que us digui "no sé de què us queixeu" cop de bossa feminista i amb estil al cap

Així que és important que les dones ens emprenyem de veritat i exigim canvis amb veu i amb vots a les urnes. I ho és, perquè en depèn la nostra autonomia, la nostra seguretat financera, i, sobretot, la nostra felicitat. És important que les dones pactem amb les parelles la cura dels fills i de la llar, els permisos i les absències al lloc de treball i una hipotètica renúncia o reducció de la seva carrera laboral en comptes de la nostra, si compensa econòmicament o és el que desitgem. Recordeu que ells, mancats d'ovaris, ho tindran més fàcil per enganxar-se al mercat laboral. És important que les dones exigim les mateixes condicions econòmiques que els companys homes al lloc de treball. És important que comprem productes fabricats per dones i contractem serveis femenins. I és vital que les empreses que volen estar en aquest segle es prenguin una vegada per sempre seriosament la igualtat salarial i la conciliació laboral. Per això és important donar suport a les poques que ja ho fan, apostant per un alt capital femení i posant de moda la política de gènere. Vaig arribar a Volum buscant bosses boniques i hi vaig trobar una botiga online que denuncia la bretxa salarial d'una forma molt brillant i original. Aquesta empresa trasllada el seu lema #somosigualescobramosigual als preus que, com els sous a Espanya, varien alegrement segons el sexe. Encara que en aquest cas només és una broma.

No hem d'oblidar que darrere la dependència econòmica hi ha la dependència emocional i, en darrera instància, la violència de gènere. Les dones a l'atur o amb fills al càrrec són les principals víctimes de la violència masclista. Per això, la igualtat salarial és el primer pas per a la igualtat real entre homes i dones.

De part meva, al pròxim que us digui "no sé de què us queixeu" cop de bossa feminista i amb estil al cap.