El mes de setembre de 1997 jo començava sisè de primària després de diversos cursos a l'antiga EGB. Aquell estiu, com tots els anteriors, l'havia passat bàsicament sola i avorrida, i per sola em refereixo a l'única companyia dels meus pares i germans. I per avorrida, a res més a fer que anar a la platja o veure de tant en tant les meves amigues; que no era, ni de lluny, tant com jo desitjava, ja que allò implicava un desplaçament amb cotxe a la ciutat i la meva mare no sempre podia, ni volia, portar-m'hi. De vegades em portaven a alguna festa de poble, cosa que m'horroritzava, perquè em passava hores mirant la llotja de l'orquestra mentre els meus pares ballaven, o a la meva mare li agafava per buscar-me amigues per tota la revetlla en contra de la meva pròpia voluntat.

La rutina habitual es va veure trastocada per un fet irrepetible que marcaria l'inici de curs dels meus onze anys: la mort de Diana de Gal·les. La mort de la princesa que jo no coneixia, però amb qui compartia el nom i l'edat de la meva pròpia mare, va ser prou drama perquè se m'entravessés aquell plàcid diumenge de finals d'estiu, pocs dies abans de començar l'anhelat curs escolar. Aquesta tragèdia va ser recollida al meu diari sota l'epígraf "mor Lady Di" sense trobar jo prou lèxic per descriure l'horror que m'envaïa, ja que a l'escola ja hi havia professors que m'anomenaven Lady Di, i a partir d'ara podrien dir-me Lady Dead. La resta de les entrades de la meva bitàcola de paper contenien breus explicacions del meu dia a dia. "Avui m'he llevat aviat, he pres llet amb Colacao i torrades amb margarina i melmelada per esmorzar. Al matí he vist Música sí a la tele, he ajudat la mare a netejar la pols, he menjat espaguetis amb salsa bolonyesa (m'encanten), he jugat (sola) amb les meves Barbies, he fet un petit volt en bici, he vist la tele, he berenat, he parlat dues hores per telèfon amb la Silvia (amiga), he sopat i m'he ficat al llit". Els dies eren més especials si arribava una carta d'alguna amiga que aprofitava un buit en les seves vacances per enviar-me cinc folis parlant-me de tota la gent genial que havia conegut al càmping de Cadis.

Vist per un nen d'ara la meva vida infantil podria resultar d'allò més soporífera, i la mort de Lady Di, un altre esdeveniment dins de la cascada de desgràcies que assetgen el món disponibles en línia i en temps real. No obstant això, l'avorriment formava part de la meva rutina tant com la diversió, i sempre hi trobava jo una mena de plaer. La mort de Lady Di es va convertir en el fet més impactant de tota la meva infantesa, tant, que recordo exactament què estava fent aquell dia i quina roba portava posada. Va ser també gràcies a l'avorriment i a Leonardo Dicaprio que vaig arribar a l'onanisme a una edat molt precoç.

Els meus pares no van jugar amb mi des que jo tinc records, i ni tan sols m'imaginava un món en el qual jugar amb ells fos una cosa desitjable. Si mentre muntava un drama novel·lesc amb les meves nines la mare obria la porta de l'habitació i m'interrompia, entrava en còlera i la feia fora, ja que em feia perdre el fil de la trama de la qual era narradora omniscient i alhora coprotagonista, en forma de Barbie Malibú. Aquelles tardes sola m'obligaven a utilitzar tots els meus recursos imaginatius, els que només tenen els nens. I fins i tot les pors, les contactava directament a Déu o al nen Jesús si convenia. Parlava pels descosits encara que no m'escoltessin.

El paradigma ha canviat radicalment en només dues dècades. Els nens no toleren l'avorriment i els grans no tolerem tenir a prop nens que s'avorreixen. Moltes persones veuen en l'avorriment infantil una espècie de fracàs, i s'escarrassen per facilitar-los la diversió amb múltiples entreteniments per evadir-los de la realitat. Hi ha tant de lleure infantil que crec que si jo ara tingués 11 anys i un mòbil amb jocs i xarxes socials, tindria la meitat d'amics i seria incapaç de treure tan bones notes.

Potser els alumnes recordin aquest estiu com el dels atemptats de Barcelona o el dels memes del fill de la Tomasa, però estan condemnats a oblidar-se'n. És tan massiu i tan indiscriminat el bombardeig de continguts en línia, que la societat de la informació s'ha convertit ja en la dictadura de la informació. En la seva tornada de les vacances molts no tindran res a explicar-se, ja que ja ho hauran vist tot a les xarxes. No s'hauran avorrit tampoc, perquè els pares hauran passat l'estiu corrent d'un costat a l'altre, jugant amb ells, oblidant que no hi ha nen avorrit sinó adults trasbalsats. Fins i tot els millors pares, que n'hi ha, sucumbeixen a les pantalles quan el nen es posa insuportable i és incapaç de buscar al seu interior la fantasia amb què hem sobreviscut generacions senceres.

El problema no és només infantil: ells són les víctimes d'una societat que ha deixat de construir discursos sòlids per convertir-ho tot en missatges efímers vomitats per qualsevol. Cada vegada és més habitual parlar amb persones adultes a les que els costa acabar-se un llibre en tot l'estiu, o veure una sèrie amb els cinc sentits posats en la trama. Els nens criden que s'avorreixen i ràpidament els facilitem el mateix opiaci que ha emboirat els nostres sentits. La seva por de l'avorriment és la nostra por de l'avorriment. Que Déu ens empari i amb el Twitter obert.

Diana López
Opinió Puta perquè ell vol Diana López