1 - Pep Guardiola i una certa premsa

Susana Guasch és una periodista catalana, i filla de periodista, que treballa a La Sexta (grup Atresmedia) des dels seus inicis. Fa plató però, sobretot, és coneguda per les seves entrevistes a peu de camp abans i després dels partits. I, des de fa un mes, la seva feina està envoltada de polèmica. Tot va començar amb una entrevista de fa unes setmanes a Luís Enrique.

Allò va donar molta munició a un periodisme esportiu que, cada cop més, s'ha instal·lat en l'estirabot, el sensacionalisme i el caliquenyo sucada a la copa de 103 mentre es rosega un escuradents. I, com que aquesta mena de munició genera audiència i clics, va seguir amb aquelles famoses entrevistes a jugadors de l'At de Madrid en que ella burxava a l'actuació arbitral i ells deien que l'àrbitre no havia influït amb el resultat. Va ser al final del partit d'anada de quarts de final de la Champions:

 

 

Aquesta setmana podem afegir un capítol més a la història. Amb l'At de Madrid novament de protagonista. En aquest cas, el rival era el Bayern d'en Pep. Veient el vídeo, la cosa s'explica sola.

 

 

I és que certa premsa de Madrid estima al Pep com no estimen ningú més. El respecten tant que mai manipulen les seves paraules per poder estimar-lo i respectar-lo encara més. Ah, i sobretot no ho fan perquè darrera hi hagi un tema de no perdonar-li haver trencat cap hegemonia esportiva, econòmica i mediàtica. Ni tan sols és per un tema polític, nooo, mai de la vida. És un amor espontani i desinteressat...

2- Moments futbolístics inolvidables

No tens els drets de la Champions però vols oferir imatges de la Champions al segon? Doncs la solució és senzilla. Només cal fer com el Huffington Post i, d'aquesta manera, crear una de les millors piulades de la setmana. Tant bona que fins i tot supera aquesta altra de El Periódico:

 

3- Els 40 anys de El País

El diari El País ha celebrat aquesta setmana el seu 40é aniversari. Ells, encantats de la celebració i la xarxa encantada de repartir-li estopa a l'engròs. Ells defensant que són el diari de qualitat i de referència i un sector crític cada cop més extens acusant-los d'haver-se venut al capital. Només ha faltat que l'efemèride hagi coincidit amb l'aparició als Papers de Panamà de l'ex dona de Juan Luís Cebrián, primer director del diari, conseller delegat del grup PRISA i, per sobre de tot, referència empresarial i periodística d'una certa esquerra espanyola en hores tan baixes com la premsa que ens ocupa. 

Aprofitant la data, la gent de Media.cat ha publicat un recull de 9 editorials del diari. Alguns molt recordats, sobretot aquest sobre l'ANC que al recull només és citat i que li reprodueixo senceret perquè pugui assaborir-lo com cal: 

 

4- Potser res és el que sembla (o sí)

Tothom ha coincidit en qualificar l'aparició dels papers de Panamà com un exercici de transparència que serveix per fer net i desemmascarar a tots aquells que ens estan estafant. Tothom? Segur? No. Tothom no. Nikolas Stolpkin, per exemple, té una altra visió. Però abans de llegir-la, és convenient saber alguna cosa més de l'autor. Nét d'un combatent republicà que l'any 1940 va fugir a Santo Domingo, és fill d'un dominicà i una xilena, va néixer a Moscou i es defineix com un analista polític.

Un cop hagi llegit l'opinió d'Stolpkin, vostè té tres possibilitats: 1/ considerar que veu fantasmes on no n' hi ha, 2/ considerar que té tota la raó o 3/ considerar que té part de raó, però tampoc tota. En tot cas, sigui quina sigui la seva postura de vostè, estarem d'acord en què potser res és el que sembla. O sí. O, sí més no, per intentar tenir una opinió el més pròxima a la realitat, el millor és tenir el màxim d'informació. Per exemple, què tal llegir el que diu la persona que va filtrar els papers?

5- Matar gent a twitter. 

Continua viva la moda de matar gent a Twitter. Novament l'ha tocat el rebre a Mario Vargas Llosa. En aquest cas tenia una certa credibilitat perquè es feia des d'un compte de twitter que es diu (o millor dit, es deia, perquè ja ha estat eliminat) @NewsAlfaguara (Alfaguara edita Vargas Llosa)

 

Quan la noticia ja havia estat repiulada per mig planeta, des del compte autèntic d'Alfaguara van publicar el següent text: "Ajuda'ns a desmuntar comptes com aquesta que ofereix informació falsa i difamació denunciant-les a @policia".

Alfaguara acusa el periodista italià Tomasso Debenetti de ser el responsable de la brometa perquè ja fa un parell de mesos va obrir un altre compte fals on li va fer dir a l'escriptor que havia començat a escriure una novel·la i que estava enamorat d'Isabel Preysler.

Un servidor té tres problemes amb aquestes brometes d'adolescent amb grans: 1/ on hi ha l'enginy? Fins i tot un tros de cansalada és capaç d'obrir un compte a twitter i dir que s'ha mort vagi vosté a saber qui, 2/ no li veig la puta gràcia i 3/ no entenc que hi troba l'autor de graciós i ocurrent. Molt bé, dius que algú ha mort, la gent s'ho creu, i? Vull dir, on és la diversió? Que has enganyat a uns quants babaus? Coi, si són babaus, quin mèrit té? 

6- Lolita i l'efecte Procés

Lolita, filla gran de Lola Flores i del rumbero català "El Pescailla", va ser entrevistada a El Periódico. I com que li van preguntar sobre el Procés i va dir coses que a una certa premsa li fan sortir erupcions, les seves reflexions van anar a parar a la gent de La Gaceta. Ja sap, Intererconomia i tal. I "no hase falta decirt nada más". 

El titular ja prometia...

I llavors, la Gaceta reprodueix les afirmacions de la cantant i actriu...

Però, unes reflexions normals i sensates, no podien quedar així. Calia desmuntar-les. Com? Torni al titular i veurà que hi posa a sota de "La Gaceta". Què, ja? Bé, doncs comprovem com n'estan de farts. Comencem per en Risto:

I, a continuació, la versió Loquillo:

Traducció de tot plegat? La Gaceta vol mostrar als seus lectors com d'ignorant de la realitat és una que ve de fora i la contraposa a les opinions de dos il·lustres catalans que si que coneixen la realitat del país. Capta la idea?

Pel que fa a la meva humil opinió sobre el que diu Lolita, em trec el barret i aplaudeixo. 

7- Apropiació indeguda

Quan un polític veu allò que en diríem "una bona causa", s'hi llença en planxa a veure que pilla. La gent de la PAH podria escriure una enciclopèdia sobre el tema. Hi ha dies en que es passen més estona apartant mosques que fent feina. Fins que ja no poden més i publiquen notes com aquesta:

 

Pero la PAH té un problema. Greu. La gent a qui assenyala continua usant-los per posar-se medalles i, mentre, aquesta nota ha passat sense pena ni glòria. Per tant, la denuncia no ha tingut ressò i el que denuncia continua existint i funcionant. És l'habilitat dels uns (i les unes) i la trista realitat dels altres (i les altres). Tu ja pots anar explicant el que vulguis, que quan una cosa està instal·lada a l'opinió pública, no la treus ni amb salfuman.

8- Allò que es coneix com un "zasca"...

L'expressió ha fet fortuna, tot i tenir en català una paraula tan bonica com calbot. "Zasca". Potser perquè és molt sonor. Potser perquè és una onomatopeia. Vagi vostè a saber. 

En tot cas, la paraula defineix perfectament la resposta d'Alberto Garzón (IU) a Xavier García Albiol...

 

És ben bé allò del tenis: intentes passar la bola per sobre del contrari per fer una jugada bonica, la bola no et surt prou alta i dónes l'oportunitat al rival perquè la remati amb tota la seva força i d'una forma tan potent que salti per sobre de la graderia. 

Bé, a part de que és un gran exemple que demostra la interacció de twitter que ens permet ser espectadors privilegiats dels partits...

9- No dues tasses, no. Tres!

Però twitter també és lloc pel "troleig" més merescut. 

Alex Ellinghausen és un fotògraf australià. Dimarts va fotografiar Peter Dutton, ministre d'Immigració del país, durant un acte públic. I aquesta és la imatge:

 

No se a vostè, però a mi la foto m'agrada. En canvi a l'oficina del ministre no els va agradar gens. I van decidir piular l'exigència de que la imatge desaparegués...

Reacció de la gent quan va veure la piulada? Bé, crec que amb tres exemples n'hi ha prou... 

De tota manera, és encoratjador saber que també hi ha altres llocs del món on qualsevol xitxarel·lo es creu que li pot dir a la gent quines fotos pot publicar i quines no.

10- Exclusives i contra exclusives

OK Diario, el digital d'Eduardo Inda, va publicar divendres una exclusiva:

Si vol saber més detalls, li passo l'enllaç sencer. Esclar, davant d'una noticia així, i tenint en compte la font, el primer que cal tenir és prevenció. No seria el primer cop que una informació sobre corrupció és tan certa com que Cristiano Ronaldo és humil (només cal recordar els casos Mas i Trias). Total, que comences a buscar i trobes algú que desmenteix punt per punt la informació. Si l'interessa el tema, també li passo l'enllaç. 

Però l'endemà, OK Diario contraataca amb més proves... 

 

I llavors altres mitjans, com Periodista Digital, s'afegeixen a la festa i hi posen més formatge al pa...

Però, com que de formatge en té tothom, au, l'entrepà va creixent...

Total, que vostè i un servidor, simples espectadors, ara mateix no sabem si la gran exclusiva és certa o és un muntatge. Tenim la possibilitat d'accedir a tota la informació, però el mercat ens ofereix una versió a favor de Pablo Iglesias i una en contra. I els clients triem la que més ens convingui, ideològicament parlant.

Passaran encara dies per saber quina és la bona. O potser, com deiem més amunt, no hi ha una sola veritat. O ni tant sols existeix la veritat absoluta... 

Ah, per cert,

BONA SETMANA!!!