És impressionant de veure com la intel·ligència espanyola es va desfent en un ambient de ficcions cada cop més esperpèntic, residu d'un pragmatisme envellit i pintoresc que ja no guarda la més mínima relació amb el món d'avui. Si la setmana passada va ser Rajoy que va sortir a parlar desencaixat, ahir va ser Soraya Sáenz de Santamaria, que semblava haver-se oblidat de maquillar-se en sortir de casa.

Els periodistes que els escolten van igual de perduts. Després de tants anys repetint les consignes del poder, ara que la realitat comença a atrapar els mites del franquisme i de la Transició, fins i tot els columnistes educats en democràcia, com ara Jorge Bustos, fan discursos de taxista de l'època de les bombones de butà.

La política comunicativa de la Moncloa sembla dissenyada pel fill traumatitzat de Tejero. Els diaris espanyols estan ancorats en els discursos antipujolistes d'El País dels anys vuitanta. Llegir Almudena Grandes o Ignacio Vidal Folch fa pensar en aquests intel·lectuals que parlen de multiculturalisme i d'igualtat, mentre llegeixen el New Yorker als seus apartaments de dos milions de dòlars i van a l'Índia a fer classes de ioga.

Ara que se celebra el centenari del naixement de J.F.K. hauria estat bé que algun diari hagués pensat a recordar que el president assassinat patia d'un mal d'esquena atroç. El carisma de Kennedy no es pot entendre sense el preu que pagava cada dia per alçar-se i caminar. El mateix es podria dir de Roosevelt, el president que, després de l'atac de Pearl Harbor, es va alçar de la cadira de rodes per recordar als seus ministres que calia anar a la guerra i guanyar-la.

Manar demana alguna cosa més que repetir els discursos dels avantpassats, i engreixar-se amb les plusvàlues del que van robar. Mentre la defensa de la unitat d'Espanya estigui en mans de polítics com Rajoy, que ha fet la carrera a les marisqueries de Madrid, o de García Albiol, que cobra més de 12.000 euros mensuals per parlar com un policia del Bronx, l'independentisme no ha de patir gaire. Sobretot ara que ha començat a eliminar les trampetes retòriques i legalistes de la vella CiU.

L'Estat confiava en la famosa Llei de transició per mantenir el conflicte amb Catalunya en un nivell de disputa legal interna. També confiava en els vells entorns de CiU per aconseguir que Puigdemont anés al Congrés a demanar permís per exercir un dret universal. En part dominada pel PP, TV3 encara parla de referèndum unilateral, però la idea de l'autodeterminació va arrelant en el discurs polític i es nota que la carraca del cop d'Estat estava pensada per l'escenari d'una DUI que no es produirà. 

La Moncloa volia evitar com fos que el Parlament aprovés la celebració del referèndum emparant-se en les lleis internacionals signades per Espanya i, si tot va bé, això és el que passarà. Si fins i tot Pedro Sánchez reconeix que Catalunya és una nació, Rajoy ho tindrà difícil per mantenir el discurs del cop d'Estat i impedir que Puigdemont posi les urnes sense omplir el país de represaliats polítics. Tot el que podrà fer és dir que el referèndum no era un referèndum i que les vaques volen, si són espanyoles.

Ahir algú recollia per Twitter una frase d'Oriana Fallaci que diu que la diferència entre un islamista moderat i un islamista radical és la llargada de la barba. Costa no pensar una cosa molt semblant dels intel·lectuals espanyols quan llegeixes els diaris de Madrid i veus els intents del PP de crear una èpica anticolpista. Ni tan sols Juan Manuel de Prada, que és un home de món i diuen que l'han vist sopant amb la secretària glamurosa de Mad Men, és capaç d'argumentar a favor de la unitat d'Espanya d'una forma civilitzada.

En el seu darrer article a l'ABC començava reconeixent que Catalunya és una nació "multisecular" i acabava apel·lant als vincles creats per la immigració per negar-ne el dret a la independència. L'article era una magnífica expressió de la confusió que ha produït la combinació del discurs eufemístic català i la tradicional obstinació espanyola. 

Prada lamentava que el bonisme il·lustrat hagi imposat la idea que es pot crear un país de bell nou, només amb la voluntat "contractualista" dels seus ciutadans. L'escriptor citava Chesterton per recordar que en una democràcia els morts també voten —segurament perquè Chesterton té més bona fama que Maurice Barrès, el pare intel·lectual de l'Action Française

A partir d'aquí, sortien els molins de vent. Tot i reconèixer que Catalunya és una nació, Prada no podia evitar contraposar les raons "adanistes" de l'independentisme amb els vincles creats pel "dolor" de la immigració espanyola, que tots sabem en quines circumstàncies i en quina Europa va ser encoratjada.

Deixant de banda que les fronteres europees d'avui ordenen la relació entre els ciutadans molt més que no pas els separen, curiosament això és el que resol el referèndum d'autodeterminació. El referèndum fon el país nou amb el país vell. Permet tornar a connectar Catalunya amb l'esperit constitucionalista del Renaixement, estroncat el 1714, en el qual la idea de tradició i la idea de ciutadania convivien en un equilibri que Espanya mai no ha sabut trobar.