És difícil imaginar un present més sòrdid que el de la política catalana, empantanegada entre aquesta fireta d’Operació Diàleg (amb el piset de Soraya al carrer de Mallorca i el pobre Enric Millo fent de portaveu del seny de la tribu) i la cercavila d’un referèndum d’autodeterminació en el qual només sembla creure Carles Puigdemont i que Marta Rovira proposa canviar de data com si fos una cita amb la perruquera, adaptant-lo a les inhabilitacions dels càrrecs catalans, potser amb la idea brillant de supeditar la democràcia participativa a l’agenda del Tribunal Constitucional. Vuit mesos abans de la hipotètica celebració del referèndum, i amb l’excepció de la CUP i d’en Toni Castellà & friends, ningú no gosa parlar de fer campanya pel ni sembla voler exhibir cap estratègia per guanyar la votació.

De nou, els polítics sobiranistes guarden el secret del Sant Greal sota l’excusa de no voler regalar pistes a l’enemic, que és una altra manera de dir-nos a tots que som una colla de retardats mentals que vivim en minoria d’edat. L’independentisme hauria d’entendre que la pedanteria institucional porta tard o d’hora a la victòria de la demagògia o de la barbàrie, com així han exemplificat perfectament les eleccions dels Estats Units o l’auge de la ultradreta europea. A força de jugar amb les esperances de la gent i d’actuar a remolc dels espanyols, de supeditar el referèndum a l’últim gest burocràtic estatal i de fer processons a Madrid, on els que fa quatre dies treien pit de ser imputats per l’Estat ara van de màrtirs, a força en definitiva de fer el paperina i marejar-nos, la gent s’acabarà emprenyant de debò.

Fins ara, els polítics de Junts pel Sí havien respirat tranquils amb la letargia en funcions de Rajoy i venent la moto de subsumir el referèndum a una simple partida pressupostària, un gest més fals que una deixa familiar andorrana. Però ara per ara el president espanyol respira prou tranquil, ajudat pel directori europeu i un PSOE que viu content reconstruint-se mentre fa veure que és oposició. La incertesa que afronta Itàlia després del Renzirèndum i el ball de candidats amb els que França intenta foragitar Marine Le Pen han convertit el gallec de la Moncloa, irònicament, en un dels líders més forts d’Europa. Us pot semblar una fortalesa ben risible, però mentre l’independentisme no vagi de debò i el referèndum sigui un foc d’encenalls, a Madrid només caldrà afinar de tant en tant un fiscal per guanyar la partida.

Tinc la impressió que molts líders de Convergència i d’Esquerra ja es preparen per al procés electoral (enèsimament constituent) que resultarà del no-referèndum d’autodeterminació, ja sigui perquè tornarà a ser una mera consulta o perquè hi haurà una victòria que només s’aplicarà per fer pressió a l’Estat. Si es dóna el cas, espero que els seus electors els jutgin amb severitat i que molts els recordin que, per dolorós que sigui, quan incompleixes les promeses el primer que has de fer és demanar perdó i el segon és fotre el camp per marxar a casa. Aquesta és, dissortadament, la degradació de tot plegat que ara mateix temo.