Soraya Sáenz de Santamaría tindrà despatx propi a la Delegació del govern espanyol a Barcelona, primera pedra de la flamant Operació Diàleg de Rajoy per a Catalunya. La notícia és fascinant, car certifica el fet incontestable que, a criteri dels espanyols, l’activitat dialògica sempre pressuposa muntar abans que res una oficina. Sáenz de Santamaría –funcionària de carrera des dels vint-i-set anys, advocada de l’Estat de quan era un fetus– gaudirà d’una estafeta a l’Eixample des d’on podrà dialogar mentre timbra sentències del Constitucional contra diputats catalans i tindrà una modesta cancelleria des d’on li serà possible sancionar els sediciosos mentre admira les palmeres del carrer Mallorca i es deixa veure als insofribles restaurants dels voltants acompanyada de diputats del PP per, hores després, tornar a Madrit i explicar als seus amics que a Barcelona no hi ha tants independentistes com diu TV3. A l’oficina, per tradició, hom hi va a ratificar coses.

Jo imagino el futur despatxet barceloní de Soraya com el de Rita Barberá al Senat, amb aquells mobles tronats d’una marronor semblant a la de les americanes de pana dels anys setanta i el tuf de buidor existencial d’una suite d’hotel NH de Valladolid o de Ripoll. El pobre Enric Millo, cap de bidells, ja té feina i despesa per dies, perquè el despatx d’un funcionari no s’abelleix només posant-hi un MacBook Air sobre la taula o encarregant un pomell de petúnies al florista Navarro. Diuen que la vicepresidenta vol aprofitar el nou piset a Catalunya per rebre-hi gente bien de la societat civil (unionista) i entendre de més a prop el problema català. Però si aquest és l’objectiu de l’invent, jo li recomanaria que deixés l’agenda ben lliure i xerrés més sovint amb el seu delegat, un polític d’Unió que va coquetejar amb ERC i va acabar al PP per una simple avidesa de poder i salari. Conversant amb Millo, Soraya s’adonarà de com n’és de fàcil subornar un pàmfil català.

El piset de Soraya a l’Eixample –envoltat de buròcrates anònims, cafè de màquina, peticions de baixa, abecedari administratiu– és la metàfora més viva de tot allò que estima la vicepresidenta, una dona que té la virtut incontestable d’impugnar una llei amb el mateix somriure asexuat d’aquelles funcionàries encantadíssimes de notificar-te que et manca el llibre de família quan goses renovar-te un document. Soraya i Millo degustant les repulsives croquetes i les indigestes patates braves del restaurant Cor Caliu del carrer Mallorca: aquesta és la imatge perfecta de l’enèsima versió de la Tercera Via. Vicepresidenta, si per vendre la moto ha de sovintejar Barcelona, tingui si més no la bondat d’evitar-se mals de panxa. Quan surti del piset, visiti la bella terrassa restaurant de l’hotel Alma, amb una carta notablement ordida per la Núria Gironès i, si té temps, baixi a Casa l’Amàlia, un dels pocs indrets de la ciutat on encara excel·leixen els cervellets, l’albergínia i el turbot al forn.

La Tercera Via és això: posar un piset i convidar a croquetes.