Setmana densa, densíssima. Provem de resumir-la en uns quants apunts més o menys d’urgència.

1) La reial convocatòria. La setmana va començar amb la inèdita convocatòria d’eleccions generals de repetició per al 26J per part del Rei d’Espanya. Atenció: mai en la història recent de la democràcia espanyola el cap de l’Estat ha dissolt les Corts per incapacitat -sí, incapacitat manifesta- dels líders dels partits per triar un president que formi govern. Als anys vint, la història hauria acabat amb un “directorio militar presidido por Su Majestad”. Per sort, la teoria de l’etern retorn de l’idèntic preconitzada pel gran Nietzsche, no és res més que això: una teoria. I El dia de la Marmota una pel·lícula un pèl asfixiant.

2) De la DUI al RUI. El procés (compte, Anna Gabriel), es masculinitza. La famosa DUI (Declaració Unilateral d’Independència) està mutant a marxes forçades en un nou concepte: el RUI (Referèndum Unilateral d’Independència). De cop i volta, en els cenacles de l’independentisme no es parla d’una altra cosa aquesta setmana: del RUI. En què consisteix, exactament? Me n’informo: en un 9N “amb totes les de la llei” (catalana, per descomptat), peti qui peti. Interessant. Però sona massa a la versió “indepe” del referèndum per demanar el no a la independència que En Comú Podem i Podemos han defensat com a nou paradigma per plantar cara a l’independentisme i enviar a les golfes de la història el federalisme en què mai va creure el socialisme. Ara com ara, apunto que el frame “referèndum”, podria haver guanyat la batalla del relat post 27S. El podemisme-coaluisme comença a fer la feina de veritat. De la DUI, al RUI. Continuarem informant.

3) Junts a Madrid però cadascú a casa seva. No hi haurà un nou JxSí aprofitant l’avinentesa de la reial repetició de les eleccions. ERC ha donat carbasses a Francesc Homs des del primer dia, i Artur Mas va tancar dilluns públicament el debat de la no-llista unitària per al 26J. ERC vol plantar cara a En Comú Podem als antics feus electorals del PSC: Barcelona i l’àrea metropolitana i considera que CDC, la seva sòcia de Govern mentre no es demostri el contrari, li restaria “perfil social” en la batalla. Es tracta, afirmen els generals d’Oriol Junqueras, d’eixamplar la base de l’independentisme, no de garantir-se victòries “relatives" sobre els comuns, que van ser primers el 20D. Altressí, la indignació dels republicans a l’Ajuntament de Barcelona amb el quadripartit ofert per Colau, amb el PSC com a soci preferent, és el preludi de la gran batalla.

4) La postCDC ja té candidat a la Generalitat. O li falta molt poc. Es diu Carles Puigdemont. I té l'aval d'Artur Mas. Tota la resta (anem cap al superdissabte i el funeral amb honors del partit que va fundar Jordi Pujol) esdevindrà un mer tràmit per molt que s’entestin alguns a reeditar batalles de l'extingida CDC autonomista. (També Demòcrates, el partit que agrupa l'ex-UDC independentista reprodueix tics més propis de Duran Lleida que de Toni Castellà quan llança ultimàtums a CDC sobre la llista a Madrid). Cert: CDC ho té tot en contra, començant per les enquestes. El sondeig de divendres d'El Periódico passarà a la història com el pitjor dels pitjors per a Convergència: 20 diputats al Parlament, 40 per a ERC. Davant d’aquestes perspectives, la pregunta dicotòmica del superdissabte convergent (fundar-se o renovar-se) és pura formalitat. La qüestió és una i només una: o començar de nou o començar de nou. Hi haurà, això sí, soroll, i esquinçament de vestidures. Però el destí comença a prendre forma.

5) La CUP i el "simulacre" del 9N.  Polítics de partits del procés, singularment, d’ERC, a la manifestació convocada aquest dissabte de la CUP per denunciar el setge judicial al procés. Els efectes d'aquell “simulacre” del 9N són tan persistents com devastadors. La pregunta és: què passarà quan es convoqui, el RUI? Es farà amb la col·laboració dels mateixos funcionaris i alcaldes que es van negar a col·laborar amb la no-consulta, aquell exercici de nuda democràcia que ni Rajoy ni un cert independentisme perdonaran mai de la vida a Artur Mas?

6) La “guerra” de l’ANC. El suposadament “convergent” Jordi Sànchez i el suposadament “republicà” Quim Torra creuen que falten els últims 100 metres perquè Catalunya esdevingui independent. Per què tirar-se els plats pel cap, doncs, quan no només es té clar l’objectiu sinó la convicció en "una victòria a tocar" (com la del derbi d'aquesta tarda)? Això és el que em diuen pel carrer associats i col·laboradors de l’ANC que no entenen molts perquès de l’ANC (servidora, que diria en David Fernàndez, tampoc). L’Assemblea celebrarà superdissabte per escollir el nou secretariat en un ambient cada dia més enrarit. La fi de l’Assemblea de Catalunya, aquella històrica experiència unitària que va donar impuls a la sortida de la negra nit del franquisme plana aquests dies en algunes converses en aquesta primavera estranya.