Fins a la victòria sempre... o fins a la derrota final penúltima –qui pot assegurar res fins que finalitzi el minut 45, que diria el malaguanyat Johan?–, però el cas és que es mou. I la nau va: al procés, li va arribant l'hora de la veritat. Aquesta setmana, amb el camí bastant més aclarit del que s'esperava per als seus promotors. L'escàndol del jutge suspès i senador d'ERC Santi Vidal, resolt amb una dimissió tan fulminant com forçada, i el sí autosacrificial de la CUP als pressupostos són dues potents bombes desactivades, dues mines menys sota els peus quan s'intueix ja la recta final del cicle polític més decisiu que ha viscut Catalunya –i Espanya– des de la Transició, per molts, des de la Gran Transacció. D'aquelles renúncies no correspostes –renúncies per part dels de sempre en favor de l'estabilitat d'Espanya, de la democràcia, etcètera– vénen aquestes independències.

Això de Santi Vidal –i mira que ja feia patir allò de la Constitució catalana, que només va servir perquè el jutge li posés en safata la seva pròpia suspensió a l'aparell judicial espanyol– és el més tripartit, l'episodi més a l'estil dels tripartits de Maragall/Montilla i Carod, que li ha succeït al procés des del 2012, el que sens dubte cal valorar com un gran èxit. Això no obstant, tan greu és que un jutge, encara que suspès, i senador, vagi dient que la conselleria d'Oriol Junqueras té ja les dades fiscals de tots els catalans, com que ningú no li pari els peus fins que a un periodista, Cristian Segura, d'El País, se li va ocórrer recopilar els vídeos disponibles a YouTube de la gira del personatge per ciutats i pobles de Catalunya per "animar" la parròquia indepe.

El cas Vidal pot donar lloc a una reflexió necessària sobre els riscos de fomentar un determinat clima de ficció sobre el procés, el fantaprocés. La hipòtesi de la Catalunya independent és un assumpte que reclama menys fantasies i il·lusionismes i bastant més realisme i determinació política, invididual i col·lectiva, dels polítics i de la resta de la gent. Aquest clima d'"això ja està fet" és el caldo de cultiu que ha permès a Vidal arribar fins on ha arribat: la predisposició d'una audiència entre ingènua i hiperventilada que necessita creure que un dia s'anirà a dormir espanyola forçosa i l'endemà al matí serà catalana independent. Però, en tot cas, bomba desactivada. Si el Govern no menteix, tot el dit per Vidal és mentida i fabulació i engany i artifici, i, per tant, la fiscalia, que ràpidament s'ha llançat al coll de Junqueras com vampir en la nit fosca, clavarà els ullals a la paret.

El cas Vidal pot donar lloc a una reflexió necessària sobre els riscos de fomentar un determinat clima de ficció sobre el procés, el fantaprocés

L'altre tram aclarit en la llarga recta final del procés és conseqüència de la decisió final de la CUP de donar suport al pressupost, a diferència del que va succeir amb els primers no nats comptes de Junqueras. El govern de JxSí –qui s'enganya és perquè vol– es va configurar i es va programar per (auto)destruir-se als 18 mesos, una vegada complert el compromís de fer el referèndum, amb la qual cosa l'amenaça que acompanya al sí dels anticapitalistes, la presumpta condició, forçar la convocatòria d'eleccions, és bastant impostada, per no dir que és pur i dur postureig. Aquest cop, no cola.

Tant si el referèndum es duu a terme –com van ratificar ahir Puigdemont i Junqueras– com si no, es pot fer alguna altra cosa, tot seguit, que no sigui convocar eleccions? Res no és impossible, ben cert, però tot fa pensar que aquest i no un altre és el final a curt termini i en qualsevol cas. Això sí, un no de la CUP als pressupostos hauria portat a convocar les eleccions ara, i per això, molt probablement, hauria fet impossible la convocatòria del referèndum. Endevineu, en aquest escenari, qui hauria carregat –a les urnes– amb el mort que la megaconsulta, la de veritat, no se celebrés?

Amb raó deia aquest dissabte Puigdemont que tenia una mala notícia per a Mariano Rajoy i Junqueras va tuitejar immediatament, amb significatiu justificant de recepció a @KRLS i a @cupnacional, que ara... referèndum. I d'aquí a 9 dies, el judici a Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau per posar les urnes del 9-N del 2014. El 1977, a l'octubre farà 40 anys, a Josep Tarradellas se li va permetre tornar de l'exili sense que ningú el votés i com a president republicà i preconstitucional de la Generalitat de Catalunya. Ni es va votar directament Joan Carles I, proclamat Rei per les Corts franquistes, ni es va votar el veterà president, elegit pel que quedava del Parlament en l'exili. Però es va reconèixer la legitimitat històrica del que representaven, un la monarquia borbònica, l'altre, l'autogovern català. En realitat, tot és possible a Espanya. Tot pot tenir solució. Sempre que no es voti. O que no es voti gaire.